Fa només tres mesos que vaig marxar i un gran sentiment de culpa se m’emporta. Ho vaig fer sense fer soroll i també sense avisar. Silenciosament, com si no es notés la meva presència. Com sempre he actuat, com quan vaig veure què hi havia darrere dels teus ulls. Com quan vaig comprovar, i només jo sé com em va costar, què amagues. Què no deixes que els altres vegin. Fins que et deixes anar i mostres qui realment ets. I els deixes a tots amb un pam de nas.
Et veig, invisible, davant meu. Dins dels meus somnis. Recordant els últims dies on tu eres la meva força. On ni tan sols tenia energies per agafar el vas d’aigua de sobre la taula. On veia en tu la tristesa, el sentiment de pèrdua que ja ningú podia amagar i el dolor. El dolor que no té paraules, que no es pot explicar de cap manera però sí que es pot transmetre. Et veia així, buida de forces però encara era capaç lo terriblement preciosa que ets.
Me n’havia d’anar. Era el que tocava i tenia la sensació que havia fet tot el possible, que me’n podia anar tranquil. Sé que res d’això et confortarà, que ara mateix m’estàs maleint els ossos. I també saps que no he marxat, que només marxa el que manca d’importància.
Et veig assentada a la cadira de l’hospital, passant nits amb els ulls oberts com taronges, alimentant-te a base de cafès. El cos se t’emportava, et manejava, manava sobre tu.
Com va ser el primer dia, segueixo observant-te. Els teus meravellosos ulls, les teves immenses cames, els teus impossibles talons. I com odies que et contempli, com si no tingués res més a fer.
No podré tocar-te més. Mai més assaboriré els teus llavis, que sabria distingir entre milions i milions d’ells. Fins i tot reconeixeria els teus passos. Mai més arribaré a casa i et trobaré dormint al sofà com un nadó. No podré veure’t plorar, a sanglots. Per tot el que hem perdut, per totes aquelles coses en les quals no podem incidir. Que passen i no podem fer res per canviar-les.
Però sí puc dir-te què és això que sents. Aquesta infinita pena. L’ànima que s’ha trencat en petits trossets. El dolor a les teves entranyes que tots els que t’envolten no poden entendre. Alguns, potser ni volen. La pena té el color dels teus ulls. Foscos, profunds, sense sortida. Llàgrimes transparents, com la mateixa vida.
planetaparticular 