Els maleïts ismes.

De sobres és conegut que el Barça, durant els seus cent deu anys d’història, ha viscut immers en els seus ismes. Cruyffistes, Guardiolistes, Rosellistes, Laportistes. Són els que ens fan creure que defensen el Barça per sobre de tot i quan algú amb qui no combreguen en les seves idees, viu moments complicats, són els primers a sentenciar-lo. A titllar-lo de becari, de poca cosa. Obviant el passat, el dolç passat, els bons moments i les meravelloses estones que ens van fer passar a tots. Continua llegint

Anuncis

Quan les cicatrius es fan més llunyanes.

Era una dona vital, plena d’energia i a qui res l’havia pogut doblegar. Ni tan sols la mort de l’amor de la seva vida, deixant-la amb dos nens petits i encara, una família per construir. Tota una vida per endavant. Continua llegint

Quan la vida se t’emporta.

Maleït càncer. Aquest esfereïdor horror que tots, o quasi tots, hem viscut de ben a prop. El càncer no entén de sexes, ni de rics ni de pobres, i tampoc d’edats. No diferencia de colors i està ple d’injustícies, d’incomprensions, de desgràcies que no entenen de sentiments. És un terratrèmol que t’arriba de cop, com una gran llosa i, a vegades, se t’emporta com si això fos el més normal del món.. Sense mirar el llegat que has deixat, el teu camí, el que deixes enrere. Continua llegint

Reivindicar el dret a queixar-nos.

Quan una persona del nostre entorn té problemes familiars o econòmics, solen venir al nostre cap frases com: ‘És que ho tinc tot. No em puc queixar. En realitat, sóc afortunada’. ‘Tu rai, que ets tan jove i ho tens tot al teu abast’. Doncs no, no és això. Continua llegint

Entre la multitud.

Fa pocs dies, vaig fer un canvi d’aires i vaig canviar la muntanya per el mar. La ciutat per el poble. Platja, oci, aglomeracions, calor i molt, molt descans. Sense mirar el rellotge i sense preocupar-me per els deures i obligacions del dia a dia. Continua llegint

El Barça de les trinxeres.

El Barça arribava a la final de la Copa del Rei amb poc a guanyar i molt a perdre. Haver caigut als quarts de final de la Champions davant l’Atlètic de Madrid amb un joc gens convincent i amb la sensació que tot i perdre al partit d’anada, no van estar al 100%; i haver sigut incapaç de guanyar a un Granada que estava en posicions de descens feia que aquesta final fos molt descafeïnada. Hi havia la sensació que aquest partit no interessava ni a Barça ni a Madrid. Continua llegint

Tots som egoistes.

Quan a un veí, amic o conegut, li passa una desgràcia, la sentim com a pròpia i ens frustra molt no poder fer res per apagar el seu dolor. Perquè, en el fons, sabem que cap paraula serà un consol per ells. Només farà que puguin suportar una mica més bé el dolor i la ràbia. Continua llegint