Els maleïts ismes.

De sobres és conegut que el Barça, durant els seus cent deu anys d’història, ha viscut immers en els seus ismes. Cruyffistes, Guardiolistes, Rosellistes, Laportistes. Són els que ens fan creure que defensen el Barça per sobre de tot i quan algú amb qui no combreguen en les seves idees, viu moments complicats, són els primers a sentenciar-lo. A titllar-lo de becari, de poca cosa. Obviant el passat, el dolç passat, els bons moments i les meravelloses estones que ens van fer passar a tots. Continua llegint

Quan les cicatrius es fan més llunyanes.

Era una dona vital, plena d’energia i a qui res l’havia pogut doblegar. Ni tan sols la mort de l’amor de la seva vida, deixant-la amb dos nens petits i encara, una família per construir. Tota una vida per endavant. Continua llegint

Quan la vida se t’emporta.

Maleït càncer. Aquest esfereïdor horror que tots, o quasi tots, hem viscut de ben a prop. El càncer no entén de sexes, ni de rics ni de pobres, i tampoc d’edats. No diferencia de colors i està ple d’injustícies, d’incomprensions, de desgràcies que no entenen de sentiments. És un terratrèmol que t’arriba de cop, com una gran llosa i, a vegades, se t’emporta com si això fos el més normal del món.. Sense mirar el llegat que has deixat, el teu camí, el que deixes enrere. Continua llegint

Reivindicar el dret a queixar-nos.

Quan una persona del nostre entorn té problemes familiars o econòmics, solen venir al nostre cap frases com: ‘És que ho tinc tot. No em puc queixar. En realitat, sóc afortunada’. ‘Tu rai, que ets tan jove i ho tens tot al teu abast’. Doncs no, no és això. Continua llegint

Entre la multitud.

Fa pocs dies, vaig fer un canvi d’aires i vaig canviar la muntanya per el mar. La ciutat per el poble. Platja, oci, aglomeracions, calor i molt, molt descans. Sense mirar el rellotge i sense preocupar-me per els deures i obligacions del dia a dia. Continua llegint

El Barça de les trinxeres.

El Barça arribava a la final de la Copa del Rei amb poc a guanyar i molt a perdre. Haver caigut als quarts de final de la Champions davant l’Atlètic de Madrid amb un joc gens convincent i amb la sensació que tot i perdre al partit d’anada, no van estar al 100%; i haver sigut incapaç de guanyar a un Granada que estava en posicions de descens feia que aquesta final fos molt descafeïnada. Hi havia la sensació que aquest partit no interessava ni a Barça ni a Madrid. Continua llegint

Tots som egoistes.

Quan a un veí, amic o conegut, li passa una desgràcia, la sentim com a pròpia i ens frustra molt no poder fer res per apagar el seu dolor. Perquè, en el fons, sabem que cap paraula serà un consol per ells. Només farà que puguin suportar una mica més bé el dolor i la ràbia. Continua llegint

Ser català, un sentiment.

Fa pocs dies, vaig dinar amb una persona indecisa respecte al procés que es viu a Catalunya. Però potser indecisa no seria la paraula correcta. Forma part d’aquestes persones que creuen més en l’unió imposada que en la llibertat i que veuen la independència com una cortina de fum. Ell va exposar els seus arguments i jo els meus. Els seus es repetien constantment, dient que el govern espanyol acabaria pactant amb Artur Mas. Quan et repeteixes tant, és que ja no et queden arguments per convèncer-te a tu mateix. Continua llegint

El Barça s’ha oblidat de qui era.

Dimecres passat, el Barça es jugava molt més que una eliminatòria de Champions, jugant els quarts de final contra l’Atlètic de Madrid. I molts vam tenir la sensació que a partir del minut 4 de partit, el Barça hauria de remar molt per capgirar la truita. Que ja no se’n sentia capaç, o que s’havia deixat anar. Continua llegint

L’habitació buida.

Cada dia, al despertar-me, el primer que faig és obrir la porta de la teva habitació tot esperant veure-t’hi dormint. Abrigat fins al coll i amb dues mantes a sobre, com t’agradava dormir. Res rea capaç de despertar-te, ni tan sols el soroll dels talons de la teva germana quan creuava la porta de casa. Continua llegint