Tragèdia a Galícia.

Dimecres, al voltant de quarts de deu de la nit, a Twitter només voltava una foto. La del tren descarrilat a Galícia, a Angrois, a cinc quilòmetres de l’estació de Santiago de Compostela. El primer que vaig pensar al veure la foto és que havia passat una cosa molt grossa però, no imaginava que arribaria a ser tan esfereïdor. Tan catastròfic. Semblava que a cada minut, la tragèdia es feia més gran. El no acabar. Com si, en aquest país, no tinguéssim unes grans infraestructures. Com si fóssim tercermundistes.

Per uns moments, vaig voler desconnectar del 2.0. Vaig posar la televisió. Començava a canviar de canal i no m’ho podia creure. CAP canal no només no retransmetia el que estava passant, sinó que ni tan sols explicaven la notícia. Com si visquessin a un altre planeta. El periodisme  s’hauria de replantejar quin vol que sigui el seu paper. Quan un equip de futbol espanyol guanya un títol tots interrompen els seus Telenotícies per fer retransmissions. Quan hi ha desenes de ferits i morts en un fatídic accident de tren, no es molesten ni en donar la notícia. Ni en això aquest país és capaç de donar exemple.

Santiago de Compostela estava a punt de viure les seves festes.  Uns dies àlgids en quant a festivitat i turisme. Però algun fill de mala mare va decidir que el 24 de juliol de 2013 fos un dia que Galícia recordaria per sempre més. Que els marcaria.

Molts ciutadans anaven a Santiago a passar amb la família o els amics les festes del poble. Però no hi van poder arribar. De cop, el silenci. Ja no hi havia res. Ja no existia res. Només hi havia foscor. Drama. Dolor. Semblava un terrible malson. Però a vegades la vida és molt puta i se t’emporta, en un instant, el que més estimes. Sense demanar-te permís.

No em puc posar a la pell de les famílies. Ni ho vull fer. Perquè no em puc ni imaginar el que han de sentir. Però sí que crec que les famílies, l’únic que volen és que se’ls respecti, que se’ls deixi tranquils. Que puguin viure amb el seu dolor. Sols. En la seva intimitat. I aquesta condició, no se’ls ha respectat. Vint-i-quatre hores després de l’accident, els diaris anaven plens de com els tècnics d’emergència i bombers intentaven treure els ferits de entre els vidres, de com les vies estaven plenes de cadàvers tapats amb mantes… Era esfereïdor. Molt poca decència per publicar aquestes imatges.

Quan els familiars dels 78 morts van anar a recollir les seves pertinences, tenien desenes de càmeres enfocant-los. Cal que, ni en això, els respectem? Tant difícil és deixar-los tranquils? O és que dóna espectacle? Dóna audiència? Tant importa quants diaris es venen el dia que Espanya viu una de les seves grans tragèdies? Potser que, entre tots, ens plantegem en quin món vivim.

Aquest article va per aquestes 79 famílies. Que en un instant, ho han perdut tot. Va pels supervivents, que per desgràcia, viuran amb això per sempre més. I pels herois. Els que, sense pensar-s’ho, van ajudar a treure els ferits i a intentar salvar vides. No sé si aquest gest l’haguéssim fet tots.

Anuncis

Planificació o improvisació?

Ets de les persones a les que els hi agrada tenir la seva vida pensada, planificada i controlada? No t’agrada que et proposin anar a un concert mitja hora abans de que comenci? O, pel contrari, prefereixes no fer plans i un dissabte a la nit agafar el cotxe i anar-te’n a 500 quilòmetres lluny de casa per veure el teu grup de música favorit? Vius improvisadament?

Potser, la clau és trobar un punt mig. Una justa mesura. Els extrems mai són bons. Trobar un entremig, sí. Una vida massa planificada, on tot ho tens molt controlat et pot portar a avorrir-te’n. A cansar-te de la rutina. De viure sempre de la mateixa manera, sense obrir-te a nous horitzons.

Però la improvisació al 100% no sempre t’acaba donant bons resultats. Prendre decisions importants sense pensar-ho bé o actuar de manera precipitada pot acabar sent un caos. Un caos en que no tinguis clar què vols, a què aspires i com vols aconseguir els teus anhels. Per trencar barreres, superar dificultats i vèncer els teus temors, has de tenir les coses molt clares.

Les millors coses, les millors persones, les he conegut quan he necessitat un canvi d’aires. Perquè, a vegades, actuar de manera impulsiva et pot acabar portant a saber realment què vols i què NO vols. No actuïs igual amb tothom. A cada persona se l’ha de tractar d’una manera diferent. Cada persona és un món.

És important saber què vols però també no deixar-te emportar per els tòpics, per el que els altres diuen que has de fer. Escolta’t a tu mateix i estima el que fas. Estima’t a tu. Veuràs la vida d’una altra manera. El got no serà mai mig buit.

Sentir-nos valorats.

Vivim en un món i sobretot amb la crisi que estem passant que és molt més rellevant i més notícia, les desgràcies. Les morts, els desnonats, els milers d’aturats.

Perquè un Telenotícies mai obre amb la notícia d’algun científic que descobreix una cura o d’un jove que ha aconseguit el seu somni després de moltes dificultats? Ens queixem de que tenim pocs exemples en els que emmirallar-nos però quan els tenim, no sabem valorar-los.

El mateix passa en la nostra vida quotidiana. Conec alguns pares que quan consideren que els seus fills no han actuat bé, els posen al seu lloc i els fan entendre que d’aquella manera difícilment arribaran a aconseguir els seus somnis. No obstant, quan els seus primogènits es fan dignes d’ells i actuen de manera responsable i honesta, els seus pares en comptes de sentir-se’n orgullosos, no els feliciten. Perquè? Perquè consideren que allò és el que ha de fer. Obligats a triomfar.

A tots ens agrada sentir-nos estimats i respectats. Quan ens equivoquem, volem que ens ho diguin per aprendre’n i millorar dia a dia, però, quan fem les coses bé, també volem que ens feliciten i se sentin orgullosos de nosaltres.

Al saber que ens valoren, transformem els problemes en reptes. És més fàcil prendre la decisió correcta si tens algú al darrere que et diu que no t’aturis, que segueixis lluitant, que tot té una recompensa.

I això es pot aplicar a tots els àmbits. A la feina. Amb la família. A la vida.

Twitter. Pros i contres.

Un dels últims documentals que ha ofert el ’30 minuts’ de TV3 és ‘Penjats a Internet’. En aquest, diferents joves de la dècada dels 80 i 90 mostren com i perquè utilitzen les xarxes socials.

Quins avantatges i inconvenients tenen les xarxes socials, especialment Twitter? Tenen només un ús lúdic o poden tenir utilitat, també, en la via professional?

No sóc gaire partidària de transmetre a la xarxa, a tothom, cada pas que donem però si de saber-les utilitzar en la seva justa mesura. Tampoc estic a favor dels usuaris que hi pengen documents, arxius o imatges de persones del seu entorn, sovint infants, sense el seu consentiment. Quan aquests creixin, els agradarà saber que la seva imatge, els seus passos, hauran set vists per tothom? Hem de ser molt conscients que tot el que escrivim a les xarxes, té una gran repercussió. Ho pot veure tothom i queda per sempre.

Alguns utilitzen les xarxes per publicitar-se professionalment, per donar-se a conèixer, per fer contactes i, en alguna ocasió, arribar a crear projectes. Altres ho utilitzen per evadir-se, per no sentir-se sols, perquè en el fons saben que a l’altre costat hi ha algú que els llegeix i això els fa sentir importants. S’hi identiquen. Perquè, sovint, el que diem a través de l’escriptura no ens atrevim a dir-ho a la cara.

O, perquè no, n’hi ha que utilitzem Twitter per assabentar-nos del que passa al món i d’una manera fàcil, ràpida i gratuïta. Gràcies a Twitter he pogut llegir articles, reportatges o entrevistes que d’una altra manera mai haguessin arribat a les meves mans. Mireu-me a mi. Mai havia pensat en crear un blog. Mai vaig pensar que arribaria a tanta gent i, sobretot, que hi hauria tanta gent identificada. Això et fa sentir ple. Orgullós. És molt gratificant.

Twitter, per mi, també té una funció lúdica. Perquè gràcies a aquesta eina he arribat a conèixer persones impressionants i fer grans amistats.

El poder de les decisions.

Quan hem de prendre una decisió important, que condicionarà el nostre futur i farà que ens plantegem moltes coses, solem pensar en condicional:  I si…. Sempre pensant quines conseqüències tindrà. Posant-nos sempre en el pitjor. Tenint por. Por al fracàs. A equivocar-nos i no poder tornar enrere. Tenim tot el dret a equivocar-nos, només faltaria. Jo en dic: la sort del fracàs.

Podem rumiar molt, donar-hi moltes voltes, durant dies i dies, però en el fons del nostre cor, allà on només hi arribem nosaltres, on guardem els nostres més íntims secrets, ja sabem què volem i què NO volem. A vegades, cal veure més enllà dels nostres ulls. Veure-ho des d’una altra perspectiva. I això només es pot fer amb el temps. Deixant passar la tempesta. Perquè el sol surt molt més d’hora del que ens pensem.

M’indignen les persones que quan tenen problemes, no fan res. Donen la culpa a terceres persones, com a mode d’excusa. Esperen que els vinguin a buscar. La vida no és com a les pel·lícules. Tenen una vida lineal, amb plena comoditat i no volen abandonar aquest estil de vida per por a quedar-se sols. Semblen els més feliços i, en realitat, són els que viuen pitjor.

Són aquest tipus de  persones que no prenen decisions. Simplement deixen passar els dies. Deixen que el riu vagi baixant sense canviar el curs de les coses. No es volen arriscar. Perquè? Per no equivocar-se. Error. Una de les millors coses que he fet a la meva vida ha sigut equivocar-me. Aquest ha sigut la meva gran escola. Perquè ho tornaria a fer. Tot. Exactament igual. Amb l’aprenentatge d’avui.

Mou-te. Busca’t. Arrisca. I viu. Per el passat ja no hi pots fer res i el futur ningú el sap. Segur que et sorprendrà.