El món que ens envolta. El futur que ens espera.

Mai he sigut la persona més optimista del planeta però últimament sembla com si tot fos negre, com si no tinguéssim més remei o més ganes que callar. I treballar. Amb silenci. Com si haguéssim de donar gràcies cada dia a no sé qui per els que tenim feina. Ja ho sé que som pocs i afortunats. Però no hauri ade ser així. Aquest no és el camí.

Tampoc us penseu que jo sé quin és el camí. No el sap ningú. Absolutament ningú. Ni els que (suposadament) ens representen. No tenen ni idea de què fer amb el país. Això és el més preocupant. El descontrol.

La veu del poble és molt més potent del que ens pensem. Molt més. Tot el que pensem dels polítics, els banquers, i no diem, realment faria efecte si tota una nació, i no quatre arreplegats, sortissin al carrer a reivindicar el que mereixem. Possiblement, hi ha polítics que actuen amb honestedat però és que no me’n crec ni una paraula. Impossible. El grau de desconfiança i traició ja és massa alt.

Ja ho va dir Pep Guardiola després de guanyar sis títols en un any: El futur és negre, molt negre.

Molt més del que ens pensem.

I no, Mariano. Que ens hagin rescatat no és com si ens hagués tocat la loteria. No. No hem arribat a aquest punt perquè haguem fet les coses bé. No. No t’equivoquis.

I sobretot, no ens enganyis més. Ja et tenim calat.

Anuncis

La nit de Sant Joan.

M’agrada. M’agrada la nit de Sant Joan. No sóc d’aquelles persones que no suporti els petards. No em molesten però com més lluny millor. El que sí m’agrada és l’escalfor de la nit de Sant Joan. Per alguns és l’inici de l’estiu, l’inici d’un molt bon estiu. N’estic segura.

M’agrada l’escalfor que hi ha la família mentre es celebra el sopar, mentre el meu pare o mare obren els regals, la seva mirada, els seus ulls d’emoció, que sense obrir la boca tots entenem ràpidament que volen dir. Un infinit gràcies. I nosaltres, ens sentim agraïts, feliços de tenir-nos. Em sento afortunada per gaudir d’una bona sintonia amb els meus, sé que no tothom ho té i aquest és el regal més preuat. Agraeixo haver-me’n adonat d’hora.

Ahir, com cada any, vam celebrar la revetlla amb un sopar amb familiars i amics, i després, la foguera. Quan va acabar, me’n vaig anar a dormir amb la satisfacció de que en cap moment, ningú va anomenar la paraula CRISI. Sí, existeix, ho sé, és present en tots els àmbits de la nostra vida i no la podem rebutjar per molt que desitgem. Però què voleu que us digui, de vida només en tenim una i què hem de fer davant aquesta situació social i econòmica? Enfonsar-nos, abaixar el cap i no sortir de casa? No, perquè si ho fem segur que no ens en sortim. Vivim la vida amb optimisme i esperança (és molt fàcil de dir, ho sé, costa déu i ajuda) però ho hem de fer perquè el que hagi de venir, vindrà, sense que nosaltres ho cridem.

Si  lluites, pots perdre; però si no lluites, estàs perdut.