L’actitud.

Sempre tendim a pensar que les pitjors notícies, els desastres i els malsons que es converteixen en realitat, només ens passen a nosaltres. Ens fixem en les primeres impressions, en les aparences i en la suposada felicitat que els altres tenen i nosaltres, no. Continua llegint

Anuncis

Pum!

A la Gemma no li agraden els petards ni les fogueres, tampoc el soroll. Des de ben petita ja tenia por quan arribaven els focs de Sant Joan i Sant Pere. Al seu pare li encantava tirar petards i gaudir com un nen petit, com si l’infantesa mai marxés del seu costat. Com hauria de ser, conservant la màgia. Continua llegint

Quan el cor parla.

Feia més de sis mesos que no es veien i no pensaven d’una forma malaltissa l’un en l’altre. Potser perquè havien assimilat que allò que cap dels gosava dir-ne desig o amor, era impossible. No portava enlloc, i el que no porta enlloc és millor ignorar-ho. Continua llegint

La maleïda etiqueta

El despertador sonava i sonava d’una manera estrident i la Cristina semblava que tingués un son ben profund, d’aquells impossibles d’interrompre. Era de les que arribava deu minuts a tot arreu, d’aquelles persones que arriben a fer ràbia per la seva impuntualitat. La seva germana sempre li deia que li podria passar un avió per davant seu i ni així s’immutaria. Continua llegint

El fals romanticisme.

Les pel·lícules, les sèries infantils i les novel·les ens han fet idealitzar el món de la parella i ens han creat una realitat paral·lela sobre què és el romanticisme. Una gran mentida. Ens han creat una idea sobre el romanticisme falsa, buida de contingut. Gràcies a ells hem cregut en l’eternitat, en uns ideals sobre l’home i la dona que no existeixen. I en segons quins casos, molt millor així. Continua llegint

Mostrant les ferides.

Hi ha experiències vitals que et passen als racons més inesperats, als que suposadament no passa res fora del normal, del quotidià. I els locals esportius, el gimnàs, és un d’aquests llocs em va passar una cosa que em va fer rumiar molt. Continua llegint

El color de la pena.

Fa només tres mesos que vaig marxar i un gran sentiment de culpa se m’emporta. Ho vaig fer sense fer soroll i també sense avisar. Silenciosament, com si no es notés la meva presència. Com sempre he actuat, com quan vaig veure què hi havia darrere dels teus ulls. Com quan vaig comprovar, i només jo sé com em va costar, què amagues. Què no deixes que els altres vegin. Fins que et deixes anar i mostres qui realment ets. I els deixes a tots amb un pam de nas. Continua llegint