Fent país.

30 de Desembre de 2013. 19:00 hores. Estadi Lluís Companys. TV3. Sona l’himne d’Els Segadors i sóc tan bleda que m’emociono només amb sentir-lo. El camp no està ple però les senyeres m’omplen el cor d’alguna cosa que fa olor a país. Fixeu-vos si sóc de llàgrima fàcil. Mentre sona l’himne, les càmeres no paren d’enfocar els jugadors de la selecció catalana. Cesc,  Jordi Alba, Marc Bartra, Marc Valiente, Gerard Piqué, etc… Ple de catalans i només dos es dignen a moure la boca. Potser per dissimular, perquè no es noti que no se saben ni la lletra de l’himne del país que representen. I em sap greu, molt greu, que jugadors de gran renom que han nascut i crescut aquí no tinguin ni tan sols el valor de saber-se la lletra de l’himne de Els Segadors. Com a mínim, decepcionant.

Fa uns dies vaig sentir unes declaracions a TV3 de Gerard López, seleccionador de Catalunya, que el públic que assistís avui a l’Estadi Lluís Companys podria viure dos moments únics: recolzar a la nostra selecció i fer veure al món quin és el futur que vol decidir Catalunya.

Em sembla un missatge molt intel·ligent per part d’un entrenador de la casa, català, però potser si realment vols fer país el més adient no és portar la selecció de Cap-Verd. Si realment vols fer veure al món que vols i anheles que el teu país sigui reconegut com a independent, no pots fer venir una selecció de la qual cap de nosaltres sabria destacar un sol jugador.

Vols que demà tothom parli de la selecció catalana i del teu país? Llavors, has de portar una selecció amb noms i cognoms i reconeguda internacionalment. D’aquesta manera, demà parlaran de tu, del que vols i aquest fet tindrà molt més ressò. Està molt bé la parafernàlia, la publicitat, el reclam de portar grans jugadors com Gerard Piqué o Sergio Busquets però cal fer alguna cosa més. Fer país no vol dir convocar els millors jugadors catalans disponibles i portar la selecció de Cap-Verd. Fer país també és conscienciar-se que potser les aspiracions han d’anar més amunt perquè se’n parli, perquè tingui ressò arreu del món.

La xifra oficial d’espectadors a l’estadi Lluís Companys ha sigut de 20.700 espectadors. És difícil que vulguin assolir gran assistència de públic amb aquest tipus de rivals i, precisament, en un 30 de desembre. Si per contra vols fer tot el que has fet fins ara i simplement jugar un partit de futbol amb equips d’aquest nivell, no hi ha cap problema. Però si realment es vol fer país -permeteu-me que ho dubti- cal fer alguna cosa més. Amb això no n’hi ha prou.

El consumisme i el Nadal.

El Nadal no m’agrada, i d’això ja fa uns quants anys. Va començar a deixar de fer-me gràcia quan vaig descobrir que tot el que per mi era somriures, felicitat i màgia, en realitat era fals. Com qualsevol nena, esperava la nit de cagar el Tió o la de rebre els reis amb candaletes. Esperant, nerviosa, si acabaria tenint tot el que desitjava. Emocionada per a principis de gener tornar a l’escola i explicar als meus amics com d’afortunada n’era. Fins que descobreixes que tot això és fals. Que no existeix. Que és la teva mare qui s’ha preocupat d’anar a comprar els regals i no algú que tu tenies idealitzat, algú que entre tots t’havien fet creure que existia. I, a sobre, has sigut l’última a enterar-te’n. Com sempre. Continua llegint

El principi del que semblava un final.

Feia dies que la Laia sentia que alguna cosa no anava bé. Físicament, se sentia terriblement cansada, caminava irregularment i algunes vegades li costava mantenir l’equilibri. Al principi, no hi va donar massa importància ja que només feia cinc mesos que havia sigut mare i amb un part complicat. Però l’Albert, el seu company de vida, estava molt preocupat per ella. La constància i la tossuderia de la Laia va ser una de les coses que el va enamorar d’ella però ara era impossible convèncer-la perquè un metge la visités. L’Albert començava a pensar que tenia por del veredicte final. Fins que un dia la Laia es va desmaiar quan anava a portar en Gerard, el seu fill, a casa els seus pares i en aquell moment es va adonar que volia saber-ho tot. Perquè, en el fons, intuïa que a partir d’aquell moment, les coses canviarien molt. Continua llegint

Els valors i Leo Messi.

El dimarts 10 de desembre Javier Faus, vicepresident econòmic del FCBarcelona, va ser entrevistat per Jordi Basté a RAC1. Va parlar de moltes coses però de les seves paraules sobre Leo Messi es pot desprendre quines són les intencions d’aquesta junta directiva. Textualment, va dir: ‘No veig raons per millorar el contracte una altra vegada a un senyor al que ja li vam millorar fa sis mesos’. Continua llegint

Explicarem mentides.

Ens presentarem a les eleccions. La nostra campanya electoral estarà plena de mitges veritats que tothom es creurà perquè el poble té la necessitat d’un canvi, té la necessitat de creure en algú. I a l’hora de la veritat farem tot allò que vam dir que no faríem i que tant vam criticar del govern anterior. Continua llegint

El càstig.

Fa uns dies vaig presenciar una escena entre mare i fill que em va fer pensar molt. I ràpidament se’m va acudir que podia escriure sobre això, que ho havia de fer. Cada dissabte al matí vaig a esmorzar al mateix lloc, una pastisseria on tot és exquisit. Sempre em solc fixar amb les persones que entren: si van soles o estan acompanyades, quin tipus de relació tenen amb el seu acompanyant, com es comporten, etc. Continua llegint

Tragèdia a Aiguafreda.

Dissabte passat va morir una família de quatre membres a la C-17, a l’altura de Les Llosses, al caure al riu Ter després de xocar contra un mur de formigó i destrossar-lo. Les víctimes, residents de Aiguafreda, són els pares i dos fills, de nou i vuit anys d’edat. Tres persones van tirar-se a l’aigua per intentar salvar-los, sense èxit. Continua llegint

No era impossible.

Ara, sí. Ja tenim data i pregunta per la consulta a favor -o en contra- de la independència de Catalunya. Al carrer hi ha una alegria contagiosa, una esperança, un anhel d’un futur millor. La societat civil està contenta perquè ja s’ha fet el primer pas però ho està més perquè, per fi, els polítics s’han posat a l’alçada de la gent, han practicat l’empatia i els han escoltat. Feia setmanes que semblava que s’anaven barallant per quina seria la pregunta i, al final, quan ningú s’ho esperava -ni tan sols els periodistes que sovint semblen saber-ho tot- surt el president de la Generalitat i convoca a tot un país el pròxim 9 de novembre del 2014. Continua llegint

Llàgrimes d’emoció per tu.

El proper març farà vuit anys que vas marxar. I encara segueixo preguntant-me perquè. Continuo buscant -sense èxit- la manera d’omplir el buit que ens has deixat.

I avui, quan el país viu moments d’una eufòria incontenible, d’un anhel d’esperança mai vist, penso en tu. Tu que no creies en la mediocritat, que confiaves en tothom, que sempre miraves per la felicitat dels altres abans que per la teva. Que vas ser capaç de donar-ho tot per nosaltres i que només tu sabies el que et va costar construir una família unida. Que sempre vas creure en la gent d’aquest país. Persones treballadores, humils, plenes de dignitat i que sentien que res els podria vèncer si estaven units. Sé que si fossis aquí, avui els ulls se t’omplirien de llàgrimes. Ploraríem juntes. Per tu, per mi, per els nostres. Perquè no, no era impossible.

Series feliç, em dibuixaries somriures. Tots aquests somriures que vam gaudir amb tu i que ara trobo tant a faltar. Suposo que és ara, quan s’apropen les festes nadalenques, que recordo tots els teus detalls, la teva bondat, la teva infinita tendresa. El teu amor que aquest sí que no marxarà mai. T’enyoro terriblement. Alguna cosa més que una simple pèrdua ha marxat amb tu. I des de llavors tots ens sentim una mica més petits.

Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se’m representa sorprenentment brillant. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-te absent per sempre.

Persones que et fan obrir els ulls.

Per a la Laura la feina era una obligació més que no pas una vocació. La seva vida social se’n ressentia cada vegada més i en el terreny sentimental  se sentia incompresa. Fins que un dia algú li va fer veure que les coses que et passen són conseqüència de com et comportes, de les teves decisions i de la teva manera de veure la vida. El got sempre serà mig buit si no fas res més que lamentar-te. Continua llegint