Back to reality.

Després de vint-i-tres dies, demà torno a la rutina. A la realitat. Beneïda realitat. I, sincerament, ja en tinc ganes. Aquest any, he pogut preparar-me bé les vacances i això és una sort.

Però que voleu que us digui. Això de llevar-te a les dotze, ni tan sols esmorzar i gandulejar tot el dia no està fet per mi. Ho segueixo durant uns dies però quan veig, tots els quilos que m’he engreixat, la vida tant sedentària que porto i les festes que m’he muntat desitjo amb totes les meves forces, tornar a portar una vida més o menys ordenada.

Està molt bé fer-ho durant uns dies perquè tots necessitem deixar la ment en blanc i desconnectar però jo vull tornar a la rutina diària. La de llevar-me ben d’hora, ben d’hora, fer una jornada laboral (sí, soc afortunada), relacionar-me amb gent, portar uns horaris bons i coherents, una vida ordenada.

Aquestes vacances m’han anat molt bé però vull tornar al lloc on m’omple més. Sembla impossible però, sí, vull tornar a la feina!

Molts no poden dir el mateix. Lamentablement.

Anuncis

Loving summer.

S’estan a punt d’acabar les meves vacances i és ara, quan miro enrere i repasso què he fet, on he anat, qui he conegut i què m’ha aportat.  I puc dir, amb orgull i un somriure, que possiblement han sigut les meves millors vacances. Per primer any, m’he agafat bastants dies. Els suficients per poder descansar, viatjar uns dies i sobretot, DESCONNECTAR. També per viure mil anècdotes.

Molta gent quan va de vacances es fa uns farts de caminar. Es lleven ben d’hora, ben d’hora per poder fer mil activitats. Ja em perdonareu però això no són vacances. Vacances és llevar-te per esmorzar, amb la tranquil·litat, anar a passejar i com no, acabar-te comprant aquella peça de roba que no et falta; el contrari, et sobra. Les vacances són això: no fer res. Passejar per la platja, sentir les onades del mar i ordenar la teva ment. La teva vida.

Vaig marxar uns dies a Anglaterra. La veritat és que no he viatjat gaire durant aquests anys i aquest viatge m’ha encantat. Sóc com una nena petita. Qualsevol petita cosa que per vosaltres són insignificants, per mi era la glòria. Sentia que tot era nou. Anglaterra és un país diferent. Per les coses bones i dolentes. Em va impressionar molt que conduïssin per l’esquerra. És meravellós entrar en un taxi (de luxe, per cert. Com aquí, no?) i veure que els cotxes van en direcció contrària a aquí. La gent, allà és molt cortès, simpàtica, humana, propera.

Només arribar a l’hotel, la noia de recepció em va dur la maleta fins al tercer pis, sense ascensor. Li vaig dir que no calia, que no la volia molestar i ella em va dir que no, que de cap manera, que era la seva feina. Que jo li negués aquest gest era com que l’ofengués, ho vaig veure a la seva mirada. I així a tot arreu: agafant un taxi, un autobús…. El tren no és que sigui puntual, és que ve abans d’hora! Com Renfe, eh? I, sobretot, una cosa que és digne d’aprendre és que quan un tren s’atura a una estació; primer es deixa baixar als passatgers i després hi pugen els nous. Com aquí, vaja. Calcat. La vida és tranquil·la, allà. Sense crits. Sense estridències.

Van passar els dies i quan vaig baixar de l’avió, vaig trepitjar terra ferma, em vaig dir que era a casa. Que res podia canviar allò. Que sentia que tornava a on sempre vull pertànyer.

Potser aquest escrit us semblarà poca cosa perquè no hi ha res nou, ni important. Però per mi ha significat molt.

I, sobretot, no voleu mai més amb Ryanair. És inimaginable el que se sent quan són les 2 de la matinada, estàs morta de son, no et sents ni les cames i saps que encara falten cinc hores per arribar a port.