Vellesa s’escriu amb b.

Recordareu de l’últim post que parlava d’hospitals. Vaig estar-hi d’urgències un dia i encara tinc gravades les imatges on transportaven d’habitació a habitació els malalts. Un 90% eren persones grans.  A part de ser persones molt grans, es notava que estaven en estat greu, molt greu. M’inspiraven una tendresa infinita. Però a la vegada se’m trencava el cor. I pensar que jo em preocupava de la meva mononucleosi…

Vaig pensar que ningú mereix arribar a la vellesa així. Que poques coses hi deuen haver més tristes que comprovar com amb el pas dels anys et vas fent més i més petit i que no et pots valer per tu mateix. Que no recordes ni tan sols el teu nom. Ells, potser preferirien no viure en una situació irreal sinó descansar. En pau. Els que tenim avis amb el cap ben clar, potser més clar que els més joves, desitgem amb tot el cor arribar a la vellesa així. Recordant-t’ho tot a la perfecció. I explicant als néts les batalletes de sempre, que ja se saben de memòria. Així és com tots volem morir. Fàcil de dir, no?

Fa pocs dies em vaig creuar amb una dona gran. Les dues estàvem assentades en un banc. Ella anava acompanyada d’una nena. Vaig intuir que seria la seva néta. La seva complicitat era admirable. Semblava impossible que tal connexió pogués existir. Ella, li parlava a la petita del seu ja difunt -vaig suposar que era així- marit. No li parlava de la pena i tristesa que li produïa no tenir-lo al seu costat, que segur que era molta. Li parlava de com era ell, de com es van enamorar i que ara veient-ho amb la perspectiva del temps, hi hagués volgut tenir més fills. La seva veu era dolça, tendra. I la nena l’escoltava amb molta atenció, la venerava.

Aquella mateixa tarda se’m va acudir que el meu pròxim post seria aquest. Hi ha moltes noies joves, guapes, belles. Però aquesta dona realment era vella.  Amb b. Vaig somriure. I vaig pensar que bonic ha de ser arribar a aquesta edat amb la satisfacció de fer les coses bé. D’encara sentir-te feliç d’haver estimat una sola persona. De no penedir-te de res. Potser no és tan difícil d’aconseguir, no?

Anuncis

Trepitjant un hospital.

Avui he trepitjat l’Hospital General de Vic per fer-me unes analítiques. L’última vegada que hi vaig anar tenia dies, mesos. He tingut moltes hores per esperar-me i poder-me fer una idea de què és la sanitat i de que no tot el que s’explica a la tele és veritat. Sempre he sigut molt anti hospitals; aquella sensació d’entrar a un hospital i sentir aquella olor tan característica sempre m’ha posat molt trista i he fet tot el possible per no trepitjar-ne cap. Però quan portes més d’una setmana malalta i el medicament no fa efecte.. és inevitable anar-hi. Sí, ja sé que no hauria d’anar a última hora però penses que serà un simple constipat i que ja passarà. I passen els dies i estàs igual o pitjor.

He estat a la secció d’urgències. Pensava que a urgències no hi hauria tanta gent. Estava ple de persones grans, n’hi havia massa i sospito que no tenien una mononucleosi com la meva. Els passejaven d’un cantó a l’altre. Jo me’ls mirava amb tristor. Em semblaven marionetes. Fer-se gran, així, hauria d’estar prohibit.

Al meu costat, hi havia una nena de 4 anys. La Maite. Adorable. Havia ingressat per uns vòmits i febre. No la podia veure però la nena no parava de parlar. Quina gran companyia que m’ha fet! Així com us dic que veure aquestes persones grans m’ha entristit, veure aquesta nena i com la mimava la seva mare m’ha omplert el cor. Les dues jugaven com si fossin infants. La seva mare la cuidava amb amor, li feia bromes. I jo somreia. Per sort, ja li han donat l’alta.

Tots sabem que a vegades el tracte rebut per l’Administració Pública no és el que esperàvem. Per els motius que sigui. No us heu trobat mai amb que a un hospital, a un centre educatiu o a un organisme públic, us han tractat de mala gana, com si els suposés un esforç molt gran atendre al públic? M’hi he trobat moltes vegades però avui no seria aquesta. Les infermeres que m’han atès són de deu. Educades, mimoses i molt preocupades.

Home, sweet home.