Quin preu estem disposats a pagar per ser un esportista d’elit?

Tret de l’independència, aquests dies no es parla de res més que no sigui el cas Anna Tarrés. Des que 15 ex nadadores han escrit una carta mostrant com creuen que és veritablement la seva ex entrenadora; maltractaments psicològics, favoritismes, amagant dopatges, etc, cada dia sembla que surti més merda d’aquest embolic. I no sembla que s’aturi aquí.

Evidentment, des de fora no es pot saber qui té raó. O si hi ha mitges veritats, que és el més possible. És veritat que és massa casualitat que just ara, quan han destituït l’Anna Tarrés surten ex nadadores a despotricar d’ella i a voler fer-nos veure ARA tot el calvari que van passar. No obstant, a la vegada també penso que els mitjans de comunicació no han fet gaire cas a aquesta carta, han donat tota la raó a Anna Tarrés. Tenen alguna cosa a amagar?

No sé si afavoreix gaire a l’Anna Tarrés que el president de la federació de natació, Fernando Carpena, hagi admès que un dels seus fills és parella de la germana d’una ex nadadora que col·labora en la carta. Significa això que sap moltes coses i per això l’ha destituït? Perquè ho ha fet ara?

Molts també diuen que aquestes ex nedadores que ara protesten ho fan perquè senten rencor al no ser a l’equip de la selecció espanyola de natació que ha competit als Jocs Olímpics de Londres. Imagino que al ser descartat pots sentir molt rencor i ràbia però pots inventar-te una història tan gran com aquesta? Amb tants detalls? Em costa de creure.

Si realment han viscut això, us puc assegurar que una experiència així no s’oblida MAI.

Penso que hi ha moltes més coses dins d’aquest cas i que no es volen explicar. Et poses a pensar en tot aquest embolic i realment és molt trist que un esport, per el qual aquestes noies haurien de sentir-se plenes, orgulloses i molt satisfetes del treball aconseguit acabi així. Sentint-se buides, maltractades i amb una experiència, diuen elles, que no oblidaran mai més.

L’ésser humà fins on està disposat a arribar per aconseguir mèrits, per arribar fins a dalt de tot, per sentir-se reconegut, per ser un esportista d’elit? És evident que per arribar a dalt de tot s’han de fer molts sacrificis però VAL TOT per ser el millor en la teva especialitat? No ho crec. Almenys, no hauria de ser així.

Anuncis

Sentir-se bé

No heu tingut mai aquella sensació, en què tot va bé, tot encaixa? En què qualsevol cosa us omple? I sense cap motiu aparent?

Em sento així. Plena. Satisfeta. Orgullosa. Segura. I no és precisament una qualitat que hagi tingut durant els meus 21 anys de vida. Sempre m’he considerat insegura i dubtosa de mi mateixa, del que puc aconseguir. Suposo que pensareu que hi ha un motiu, que m’ha passat alguna cosa meravellosa, que he trobat l’amor de la meva vida o que m’han fet un contracte fix. Doncs no. Res més lluny de la realitat. Cap d’aquestes coses m’ha passat. De moment.

Sense cap motiu.

Quan sents que ets més important per els que estimes del que tu creies, se t’omple el cor. I així em sento.

No deixeu mai que algú arruini els vostres somnis. No hi té cap dret. La vida és molt puta, sí, i et pot fer molts cops. En realitat, et dóna més cops que alegries. Però sempre és millor veure el got mig ple. Perquè només així es pot avançar. Però, a vegades, de tant en tant, la vida pot ser meravellosa. Però només ho serà si tu ho vols. Si hi creus.