Canvis. A vegades molt necessaris.

No us ha passat mai que hi ha moments en que us sentiu ofegats, pressionats, perseguits? Que necessiteu sortir de la bombolla en què us trobeu i VIURE? Només viure? Sense perjudicis ni crítiques?

Tots ens hem sentit així. I sovint, somiar és gratis. El desig és diferent de la realitat. Vols escapar, fugir del dolor, de la traïció però no pots. És superior a tu. A l’hora de la veritat no tens el que s’ha de tenir per fer-ho. I penses que quan facis el pas, ho hauràs aconseguit. El teu dol haurà acabat. I no és així. Encara queda molt. La lluita continua.

Sovint pensem que s’acaba una etapa quan la deixem enrere, quan aquella persona ja no és amb nosaltres. I no és així. Ni molt menys. Cremem una etapa quan hem tancat la ferida, quan hem sapigut perdonar (que no oblidar). Quan ens sentim plens amb la nostra vida i girem el full. Perquè al costat d’aquest carrer hi ha una nova vida. Una vida que ens espera. Amb moments meravellosos i amb moments que voldríem que la terra se’ns emportés.

Quan has plorat, quan has patit i quan hi has reflexionat amb el temps que ens dona la perspectiva per veure les coses diferents, t’adones que tot passa per alguna cosa. Que el millor sempre està per arribar. Que la lluita sempre serveix per alguna cosa.

 I de cop, quan no ho busques. Quan no ho vols. Quan ho allunyes de tu. Quan no vols ni sentir parlar-ne. Passa. I et trastoca el teu món. Aquest món que a tu ja t’agradava, que no necessitaves res més. I passats els dies, et preguntes com pot ser que hagis tingut tanta sort. Perquè tot allò que sempre has desitjat, ara és amb tu. I ho penses conservar.

Anuncis

Creus en el destí?

L’altre dia, per casualitat, vaig sentir una conversa al tren que em va fer pensar. Una noia es queixava amb una amiga, suposo, i no parava de lamentar-se de totes les coses dolentes que li havien passat. Que tot li passava NOMÉS amb ella. Que era injust. El primer pensament que vaig tenir va ser que si anava per la vida amb aquesta filosofia, és clar que el realment bo de la vida no li arribaria. O si li arribés, no ho sabria gaudir. Anar de víctima l’ajudava? La feia sentir més bé?

Si sempre penses que tot lo dolent vindrà a tu, i et deixes endur per el pessimisme, possiblement no podràs gaudir dels petits moments. De l’abraçada d’una amiga, d’una conversa amb la mare o d’una mirada tendre amb la teva parella.

Aquesta conversa em va fer pensar. Sobre com canviem les persones. I sobre el destí. Algunes persones creuen que el destí existeix. I que tots tenim un camí triat. Que les coses no passen per casualitat. Que tot, absolutament tot el que ens passa, ens porta  a un destí. I que sense aquestes experiències, bones i dolentes, no seríem la persona que som ara. Més madures i fortes. M’incloc en aquest grup. En els que pensem que aquella experiència que ens va fer mal, que ens va fer plorar, que ens va fer enrabiar ara, quan ho mirem amb la perspectiva del temps, comprovem que tot té sentit. Que algunes coses han de passar. Per aprendre’n. Perquè és molt més sensat creure al cor que al cap. El cor ens parla de l’ànima. I el cap parla racionament, amb por, sent covards .

Perquè els que posen pals a les seves rodes, en el fons del seu cor saben que s’equivoquen. Que sense creure en un mateix, res és possible. Perquè, de tant en tant, un cop a la vida, passen coses increïbles. Que t’omplen el cor, et fan somriure per tonteries i t’alegren el dia després d’un dia molt estressant.

Perquè la vida, per aquests petits moments, ja val la pena. No us la deixeu perdre.

Més tard o més d’hora, cadascú té el que es mereix.

De petita, sempre m’havien ensenyat que si actuaves bé; amb responsabilitat, coherència, fe i amor als altres, les coses t’acabarien sortint bé. Que si actuaves d’acord amb els teus principis, tot sortiria bé. Ningú podria retreure’t res. També ens van ensenyar que els que no actuen així, els que enganyen, els que actuen deliberadament volent fer mal, a aquests els arriba el que es mereixen, és a dir, res de bo. De  petits, és molt bonic viure amb aquesta idea, no?

D’aquesta manera, tot és felicitat. Perquè sempre diem que els nens petits són els més feliços? Perquè no enganyen, perquè diuen la veritat, perquè són sincers i actuen així. La societat que ens envolta, les pel·lícules, les sèries ens han inculcat això: el bo de la pel·lícula que acaba amb una noia bondadosa i el dolent que acaba morint en un 90% de les vegades. Que bonica seria la vida si tot fos així, no? Potser seria massa avorrida, massa lineal. Poca sal.

A mesura que vas creixent, t’adones que aquesta premissa (als bons els  passen coses bones i als dolents, no) no té cap validesa i cau pel seu propi pes. I fa  mal, no us negaré. La vida ens va ensenyant i ens marca un camí. Ens ensenya que dels errors se n’aprèn i de vegades, molt ràpid, ja que no hi ha un altre remei que seguir endavant. I això és el que realment ens fa mal.

Quan patim una mala experiència, ens sentim enrabiats i no podem creure perquè la vida es ceba amb nosaltres i no amb el que ens ha fet mal. Fins que ens adonem que gràcies a aquesta experiència, ara som qui som. Més valents, més forts, i ens en sentim orgullosos. Almenys jo me’n sento.

Fa uns dies, un bon amic, em va fer veure que seria molt bonic que a les persones bones els passés només coses bones i que als dolents, dolentes. Però no és així, la vida no funciona així. A tots, ens passen coses bones i dolentes d’acord amb com actuem i això ens fa ser grans. Ens fa créixer.

Però jo segueixo pensant que tard o d’hora, a vegades és molt tard, la vida posa a cadascú al seu lloc. Cadascú té el que ha sembrat, el que es mereix. Les injustícies existeixen, tots ho sabem, però més tard o més d’hora, tot acaba posant-se al seu lloc original.  A tots ens han fet mal, i no una vegada sinó múltiples. El dia post decepció estem ensorrats i pensem que no podrem aixecar-nos del llit. Al segon dia, veiem que estem aquí per algun motiu, perquè algú ho ha decidit i no podem permetre’ns enfonsar el cap sota el coixí.

I un consell, seguiu sempre al cor. No us en penedireu. Us podran fer mal igual però almenys haureu escoltat el vostre cor i sereu conseqüents amb els vostres sentiments.

 

Elles hi són sempre.

Mai he sigut una persona de tenir una gran llista d’amistats. Tot el contrari. Persones amb les que sortir un dissabte a la nit sempre hi són però trobar una persona que t’aguanti quan has begut mes del compte, que plori amb tu davant una desil·lusió sentimental, que et truqui només per saber com et sents, que s’interessi per la teva família, que et consoli quan t’has barallat amb la teva mare … Aquest tipus de persones només es troben una vegada a la vida i a vegades, ni així.

Normalment, les amistats es forgen a l’adolescència. L’altre dia, en un sopar de festa d’aniversari, vaig pensar en això. La nostra única preocupació quan teníem quinze o setze anys era saber quan ens donarien diners els pares per sortir el pròxim dissabte o quina roba ens havíem de posar per el nostre lluïment personal. En cap moment ens vam posar a pensar si actuàvem correctament i mai se’ns va acudir posar-nos al lloc dels nostres pares, els quals no deixaven de patir per nosaltres. Mai deixaran de fer-ho i ara, nosaltres, tampoc.

Han passat 6 anys i ara a les nostres trobades, no tan freqüents com abans, es parla de com veiem el futur (negre, molt negre) o de qui volem que gestioni el nostre país. Maduresa se’n diu.

Em vaig sentir molt orgullosa d’aquest petit canvi. És preciós veure que hem canviat però que a la vegada seguim sent les mateixes. Seguim rient per les mateixes tonteries. Tenim la nostra pròpia vida, no passem tantes estones juntes com abans però sabem que ens tenim les unes a les altres. Amb una sola mirada.