L’infància a dalt d’un tractor.

No he conegut res més que la vida de poble. Silenciosa, tranquil·la i familiar. Tractors, camps, animals i, sobretot, molta feina. Una vida bonica i a la vegada dura i sacrificada. Una vida que t’ensenya moltes coses. Coses que potser no hagués viscut si no hagués tingut tot això. No he passat dies a casa d’amigues ni he tornat de l’escola, cap a casa, caminant. Però quan portava les companyes de la classe a casa al·lucinaven amb el terreny que teníem per jugar i fer una mica el boig. Vaja, les coses que pots fer quan ets petit. I que tant enyoro! Continua llegint

Anuncis

Els maleïts records.

Feia quinze dies que en David havia marxat de casa. La situació era tant insostenible entre ell i la Laia que un dels dos havia de fugir. I, el més valent, va ser ell. Continua llegint

Ho vols? Ho tens.

Quantes vegades haurem sentit aquest eslògan en diferents anuncis de publicitat. La societat pretén induir-nos en això. En què ho podem tenir tot sense haver de renunciar a res. Els aparells electrònics més moderns, un habitatge enorme, l’últim model de cotxe més venut de l’any, etc. Volen fer-nos creure que tot està al nostre abast i és mentida. És un miratge. Continua llegint

Els nens i la seva innocència

Fa uns dies, per desconnectar, vaig anar a parar a un racó ple de tranquil·litat. És una referència visual i les vistes són espectaculars. Si el temps acompanya, es pot veure la Plana de Vic, el Bisaura, el Lluçanès i Montserrat. Darrere d’aquestes vistes, hi ha el Santuari del Munts, lloc emblemàtic per els que som de la comarca. Continua llegint

Saber relativitzar els problemes

Donem massa voltes a les coses, als nostres dubtes, als nostres problemes. No veiem les possibles solucions, tendim a la negativitat i això la gent del nostre voltant ho nota. Ho palpa. Aquesta actitud pot acabar afectant-nos molt, no ens permet viure. Vivint així, no som lliures. Fins que un dia algú ens fa adonar que res és tan greu com ens pensem, que tot acaba tenint solució. Sovint, ens aboquem al pou de seguida. Sense mirar les coses des d’una altra perspectiva, més fredament. Res, excepte la mort, ens ha d’impedir seguir. Per molts ganivets de punta que ens caiguin. Això sí, actuant amb el cor. Mai podràs retreure’ t res a tu mateix si fas les coses com tu les sents. Quan actuem seguint el cap, aquest ens fa veure els nostres límits i l’únic cert és que aquests no existeixen. Els creem nosaltres mateixos. Continua llegint

La dècada dels vint

Ja no tens setze anys. N’acabes de fer vint-i-tres i el que no fa gaire temps et motivava i creies que donava sentit a la teva vida, ara ni tan sols et produeix un somriure. Comences a valorar altres coses. A veure quina és la realitat, la vida de veritat. No aquella en què et creies el melic del món. On pensaves que et menjaries el món. Que ningú t’aturaria. Continua llegint

Perdre la por.

Tots tenim por. Uns amb més freqüència que altres. Sovint, ens fa una ràbia enorme perquè pot arribar a paralitzar-nos. A aturar els nostres somnis. No es pot evitar tenir por i menys d’un dia per l’altre però es pot aprendre a gestionar-la de manera que no condicioni la nostra vida. Que no ens amargui. Que ens permeti realitzar-nos i ser lliures. Convertint la por en la nostra aliada. Continua llegint