Tendim a la negativitat.

Segur que teniu o heu tingut al vostre voltant un infant dia sí i dia també que fa rabietes, que públicament fa espectacles, etc. I aquesta reacció té un sol motiu: cridar l’atenció. Aconseguir que tothom sospiri per ell.

Aquesta no és només una reacció infantil. Els adults també actuem així encara que la majoria de vegades ens costi d’admetre-ho. La vida i les males notícies que passen diàriament ens posa una tela als ulls i ens impedeix veure la realitat. Pensant-ho fredament, potser no tenim tants motius per queixar-nos. I, segurament, tenim molt més del que necessitem. Però preferim excusar-nos en el que ens falta. Exageradament.

El fet de sentir-nos desgraciats, de que tenim menys que els altres, ens atrau. Per què? Perquè en el fons volem sentir-nos vulnerables, dèbils, perquè els del nostre voltant ens cuidin i ens valorin més. Per cridar l’atenció. És un mecanisme de defensa per tapar les nostres inseguretats. Un escut de les nostres pròpies febleses i un imàn per a l’afecte aliè. Una manera d’actuar que fem servir inconscientment, sense adonar-nos-en.

Actuem segons els nostres principis. No pensant en si els nostres fets agradaran o no. Aquesta és l’única manera d’estar bé amb un mateix i des d’aquí projectar el magnetisme que atraurà l’afecte que busquem. I de no abandonar el que realment estimem.

Potser hauríem de parar a pensar-nos si no és millor actuar amb el cor. Si no és millor ser totalment sincer encara que faci mal que no mentir per fer feliços als altres. Ens sentirem millor actuant així i no tindrem la necessitat de fer-nos notar.

Anuncis

La voluntat de ser feliç.

No heu tingut mai un d’aquests dies en què sentiu que tot ho podeu assolir? Que us veieu capaços de tot, quan fa uns mesos us semblava la cosa més impossible del planeta? No heu sentit mai aquella sensació de que res serà prou greu per enfonsar-vos? Que sabreu sobreposar-vos-hi?

Avui em sento així. Capaç de tot. Ara, sóc una d’aquestes persones que veus pel carrer i fa tanta ràbia. Aquella que porta un somriure d’orella a orella i que se la nota valenta, orgullosa i forta. Sempre he pensat que de les caigudes, una darrere l’altre, en sortim més enfortits. Amb més ganes de lluitar i de tirar endavant. Perquè, en realitat, tot, absolutament tot, depèn de nosaltres. La voluntat, la fe, l’esperança. Això és el que realment et fa ser qui ets ara. Diu molt de tu.

En realitat, ens compliquem la vida nosaltres mateixos. Les situacions ens les imaginem tan negatives i tan desastroses que no ens adonem de que, en realitat, no és un horror com ens pensàvem. Tot es veu millor des de la perspectiva, amb el temps. Donar voltes a les coses, preocupar-te per si has dit una paraula de més, no parar de rumiar sobre el que en realitat és una tonteria… Això ens angoixa, ens posa nerviosos i no ens deixa veure la vida tal com és.

Perquè quan et sents orgullosa dels teus actes, del recorregut d’uns anys cap aquí, de com has volgut enfocar la teva vida i la dels teus, res pot enfonsar-te. Perquè tot lo bo requereix esforç. I, a la vegada, més tard o més d’hora, arriba la recompensa. Res és gratuït però tot és possible.

Orgull màxim.