Etapes. Experiències. Aprenentatges.

Sovint, quan patim desil·lusions o traïcions, sentim que el món s’enfonsa. Que res tornarà a ser igual. Desitgem viure en un somni i despertar-nos d’aquest malson. No fem més que rumiar-hi, com si això pogués alleugerir el nostre dolor o canviar el curs de les coses. I evidentment, no és així. Aquestes etapes, negatives al principi, positives a llarg termini, són les que ens fan créixer. I no ens adonem que no és un malson, sinó que és una aprenentatge.

No hi ha cap mecanisme per superar-ho. Però tot és molt més senzill si t’agafes les coses per el cantó positiu. Que hi és. Sempre. Sempre hi haurà algú que et trucarà quan no t’ho esperis, o que et faci una abraçada d’aquelles que omplen el cor. Tot passa per alguna cosa. Les casualitats no existeixen. I els trens passen un cop a la vida, o a vegades, ni això.  L’esperit de superació depèn d’un mateix i de com t’agafes les coses. Creu en tu mateix. Ningú vindrà a eixugar-te les llàgrimes, ni a solucionar-te els problemes.

Una de les claus, que he aplicat més d’una vegada quan m’he sentit decebuda, és tenir la consciència tranquil·la. Saber que has fet les coses bé, que has actuat amb el cor, que ho has enfrontat TOT, per molt mal que faci. D’aquesta manera, no et penediràs mai de res. I si tornessis a començar, actuaries de la mateixa manera. Aquesta és la verdadera lliçó de la vida.

Res és permanent i ningú és imprescindible. Per molt que la societat ens faci creure en les mitjes taronjes i en l’amor per tota la vida. Ideals que no serveixen per res. Bé, sí, per estavellar-te contra la paret.

 

Anuncis

La sanitat que ens mereixem?

És la segona vegada en tres mesos que trepitjo un hospital. I ja que aquesta és la situació, he decidit agafar-m’ho pel cantó positiu. Que sempre hi és. Lluny i fosc, però hi és. Aquests dies que he anat a l’hospital no m’he quedat només assentada a la butaca de l’acompanyant del malalt, ja que llavors és més fàcil caure en el pessimisme i el mal ambient que sempre sembla haver-hi als hospitals.

Me’n vaig a donar voltes pels passadissos, contemplo les infermeres i la gran feina que fan, que no sempre és agraïda. No lo prou que es mereixen. M’agrada sentir aquests noms tan estranys de noms de medicaments o noves malalties i veure com per ells és la seva rutina diària. És una d’aquestes professions que són totalment per vocació. M’agraden les persones que exerceixen professions complicades, llargues, lluitadors i molt dures. Són persones transparents i agradables, el que realment necessiten els malalts, sobretot la gent gran.

No obstant, és una de les professions més castigades per aquesta crisi. Una crisi econòmica, financera i… social. No només les infermeres i metges s’han trobat amb retallades. Els pacients, també. A cada habitació de l’Hospital General de Vic i una butaca, molt còmoda, per l’acompanyant i una tele. Tot és molt bonic fins que descobreixes que si vols quedar-t’hi la nit a acompanyar el malalt has de pagar cinc euros diaris i, òbviament, per veure la tele també has de pagar el mateix import que com a molt dura unes 4-5 hores. En el moment que m’ho van dir em vaig quedar una mica estupefacta i no vaig ser capaç d’obrir boca.

Amb el pas dels minuts, no podia deixar de reflexionar-hi. L’Administració tracta els hospitals com un luxe. És normal pagar per estar a un lloc on no el voldríem trepitjar mai? On voldríem fugir-ne només fer-hi la primera passa? És això? Anar a un hospital no es tria i tal com està la situació, no tothom es pot permetre pagar per TOT. És indignant.

Sóc conscient de la situació que té el govern i de que si no té ingressos, d’alguna manera n’ha d’aconseguir. Però no d’aquesta manera. És inadmissible. Abans de retallar a la sanitat, hi ha molts altres llocs o entitats on les retallades potser serien més efectives i s’hi acabaria trobant el sentit. La sanitat no es toca. No es pot tocar.

Ningú ha pogut controlar la crisi econòmica, ni la financera. I ningú podrà controlar la social. Ni farà el més mínim per solucionar-ho. Perquè no els interessa.