L’arbre dels bons desitjos.

A principis de desembre, es celebra el Mercat Medieval de Vic. És un gran mercat que rememora el passat medieval de la ciutat. L’any passat, el 2012, hi vaig anar i casualitat o no, vaig acabar parant al famós ‘Arbre dels bons desitjos’. Estava ple de gent, no es podia passar.  El que em va sorprendre és que no només hi havia nens petits omplint les paperetes per demanar un desig. Hi havia molta gent gran, quasi més que infants.

Em va sorprendre. Sempre havia pensat que les il·lusions, els somnis, els desitjos, els demanaven els més petits. Ells creien en això, és la seva màgia. Al veure tanta gent gran, vaig pensar que alguna cosa estava canviant. I em vaig entristir, profundament. Coses així em rebenten, fan treure el pitjor de mi.

Però se’m va trencar el cor quan vaig veure una nena d’uns 5 anys que omplia un paperet on posava: ‘Que s’acabi la crisi’. Vaig trigar uns segons a assimilar aquesta escena. Una nena d’aquesta edat hauria de poder demanar un castell de nines, pintures per ser dibuixant o qualsevol altra joguina que correspongui a la seva edat. No s’hauria de preocupar de què menjar ni de quina roba portar. No hauria de ser conscient d’aquesta maleïda crisi. És el mínim que els infants es mereixen.

El mateix dia que vaig veure això no vaig demanar cap desig. L’havia demanat fa unes setmanes i se m’havia complert. No sóc persona de demanar molt, més ben dit el contrari; em conformo amb poca cosa. Les petites coses em fan feliç:  una trucada d’una amiga quan més et necessita, una conversa d’hores i hores amb la mare o un sopar romàntic amb la parella. Veient com està el món, fa por dir que TOT em va bé, que la meva millor època és ara. No podem propagar la nostra felicitat perquè al costat del carrer, hi ha una persona desnonada, malalta o que no té absolutament res. No hauria de ser així, no? No ens hauríem d’amagar de les coses bones que ens passen, ho hauríem de cridar als quatre vents perquè mai saps què et pot passar demà. Però quan veus panorames desoladors, tristos, et consideres la persona més afortunada d’aquest planeta.

I recordeu sempre el significat de la paraula optimisme: disposició a veure i jutjar les coses sota l’aspecte més favorable.

Anuncis

Rècords inesborrables.

No sé si sou molt aficionats al motor. Si algun de vosaltres ho és, sabrà que aquests dies es disputa el Rally Dakar 2013. És una competició anual que es disputa les primeres setmanes de gener i és considerada una des les proves més dures del món.   El meu pare és un apassionat del motor i s’ho mira cada dia. Rellegeix el diari on surt aquesta notícia una vegada rere l’altra, mira els informatius d’Esp0rt3 on se’n parla… Aquesta és la seva afició.

Us ha passat alguna vegada que heu tingut un flaix? Com si, en una dècima de segon, us vingués al cap una imatge, real, viscuda, de fa molts anys? Ahir em va passar. Tots miràvem el Dakar i la meva ment va retrocedir 12 anys enrere.

Quan tothom ja tenia dues televisions instal·lades a casa, nosaltres només en teníem una. La qual cosa vol dir que només podíem mirar un canal i 9 de cada 10 vegades no era el que jo volia. Ara somric recordant aquestes escenes però en el seu moment em feien enrabiar. I molt.  Perquè tothom podia mirar els canals que volgués i jo no? Per ser la petita? Al dia següent, m’havia d’escoltar a l’escola que totes havien vist les gales d’Operación Triunfo.. Sí, en aquella època era el boom d’aquest programa…

Ahir quan tots miràvem el Dakar, vaig recordar aquell moment. I vaig somriure. Perquè ara, passats els anys per mi aquest és un record inesborrable. D’aquells rècords que passaran els anys i els recordaràs. Amb alegria, amb satisfacció i amb orgull. Són aquells records de l’infància que no oblides mai. Tots hauríem de tenir records així. Mirades, anècdotes. Tots hauríem de conservar la màgia de quan érem nens. Perquè a vegades, és necessari, per valorar el que tenim mirar enrere. I saber que hi ha molt poques coses tan boniques com tenir una família unida. Que no et deixi caure mai.

 

Nou any. Nous propòsits.

Ja teniu els vostres propòsits per el 2013? Tots, a finals d’any, diem: “l’any que ve deixaré de fumar, aniré al gimnàs…”. Tots ho diem i als pocs dies de voler-ho complir defallim. Perquè tenim aquests desigs i no en tenim d’abstractes, d’aquells que no es poden tocar però que al final, acaben sent un gran regal per nosaltres?

Els meus grans propòsits són només quedar-me amb el positiu del 2012, que ha sigut molt. I no oblidar lo dolent. Però tampoc permetre que la negativitat m’aturi. I sí, aprendre’n. Tenir-ho present per saber què és el que no vull.

Sempre que hem tingut un mal moment, una mala època o considerem que hem fallat a algú en qualsevol tema, defallim, ens sentim tristos, buits i no volem assumir ni acceptar el nostre error. I acabem dient: No ho tornaré a fer. Error. D’aquesta manera, seguirem equivocant-nos i caient a la mateixa pedra un dia rere l’altra. Ens equivoquem, com tots, sí. Que avorrida seria la vida si tots fóssim perfectes, no? Quina monotonia.

Al moment, tenim el dret a defallir, a enfonsar-nos. Però l’endemà tenim la obligació d’aixecar el cap, de no fugir, de no amagar-nos sota el coixí i d’acceptar que ha passat, que no ho podem esborrar. I aprendre’n. Això no és un fracàs. Un fracàs et trastoca psicològicament i et deixa buit, sense ganes d’aixecar-se. Això és una lliçó. Que demà, o demà passat ens servirà per no tornar a caure a la mateixa pedra. I també per no oblidar-ho. Perquè aquestes coses, cal recordar-les per saber a on no volem anar. Què no volem tornar a repetir.

Sovint, tot allò que evites, que no vols veure ni en pintura, que fas tot el possible per allunyar, apareix. I llavors, per molt que vulguis, ja no hi ha res a fer. Per molt que facis, que lluitis, no podràs fugir.