Crisi? L’hem tingut sempre.

Crisi. Sí, avui canvio de tema radicalment. No parlo de la crisi general, la que patim tots, la que afecta a tot tipus de sectors. Això donarà per un altre article i molt més extens que aquest. Parlo del meu sector, en el que em moc, el de la meva família. L’agricultor i el ramader. Us ho explico perquè un 90% de vosaltres no teniu ni idea de res d’això.

Sempre, tota la vida, hem aguantat el sacrifici que comporta aquest ofici. Perquè sí, perquè no és una professió com podrien ser els mestres, els fusters, els actors, etc. No, és un ofici. És una filosofia de vida. Una manera de viure. És un ofici molt sacrificat, ho sabem perfectament i no ens molesta, perquè ho adorem. És la nostra vocació. Per alguns, tenir 5 dies a l’estiu per anar de vacances o fer festa només dos diumenges al mes i treballar de dilluns a dissabte fent molt més que vuit hores és un martiri, una cosa a la qual mai accedirien. Però no. Quan estimes el que fas, no hi ha horaris. Perquè la recompensa és molt més gran. I no és una recompensa econòmica, us ho asseguro.

Em fa molta gràcia que tots, absolutament tots els polítics, passin del món ramader. El que realment a molta gent dóna de menjar i als que ho produïm ens donin tan poc, ens posin cada vegada més traves i totes les promeses acabin sent incomplertes. I no exagero. Què aconsegueixen amb això? Doncs que alguns se’n cansin, que pleguin, que ho engeguin tot a rodar. Perquè arriba un moment que t’ho posen tot tant, tant complicat que no et queden forces. A la comarca d’Osona, en onze anys han decidit plegar 202 explotacions ramaderes. És casualitat, eh?

El ramader percep per litre de llet entre 0,25 i 0,31€ mentre que el mínim per cobrir els costos, els nostres costos, es mou entre 0,36 i 0,42€ per litre. La llet és un element de màxima necessitat, no? Ho confirmo però aquí hi ha grans contradiccions. El pa també ho és i cada cop que vaig al forn s’ha apujat i no poc, precisament. La llet no, és clar. No s’apuja mai pel consumidor però pels que la produïm, cada cop és menor el preu que ens paguen. Molt bonic.

Sabeu perquè no ens queixem de la crisi? Doncs perquè l’hem tingut sempre, tota la vida.No m’han, no ens han regalat mai res, tot el contrari. Només que impediments. Però això té molt més valor la lluita que hem aconseguit. I la recompensa.

I no em queixo. Perquè no canviaria res. Res del que tinc. Sí, no tinc luxes com alguns. Ni pis nou, ni cotxe nou ni tot el que tenen algunes generacions de la meva edat. Però sóc feliç amb molt menys. Però les injustícies existeixen. I s’han d’explicar.

Perquè em quedo sense paraules, quan ve algú que no té ni idea del que parla, i ens diu que mai hem tingut crisi, que som uns exagerats, que només fem que queixar-nos.

Sí, sí, el que tu diguis.

 

Anuncis

Per tu, àvia.

Avui és el dia del càncer. I tothom parla i recolza les persones que ho pateixen. El cert és que no només avui hauríem de preocupar-nos.

Recordo perfectament com era la meva àvia. Era una persona entranyable, guapa, un tros de pa. D’aquelles persones que sempre, sempre, va pensar en la felicitat dels altres, de nosaltres, que no en la seva. Sempre he pensat que jo en el seu lloc, amb el que va haver de passar, m’hagués enfonsat, totalment. Que no tindria forces ni per fer de muller, ni de mare, ni d’àvia. I ella, contràriament a tot això, ens aixecava a nosaltres. Quan tot era fosc, quan el camí era complicadíssim, ella ens deia que la fe movia el món, que sense això ella ja no seria amb nosaltres. Que ella se’n sortiria. Per collons.

Recordo que quan va morir, jo estava fotudíssima. Ho intentava amagar però molt fotuda. Per mi va ser molt més que una àvia. Un mirall per mi. Per com era. Per la devoció amb la que ens tractava. Per com ens estimava. I alguns, no van entendre que jo plorés durant dies i dies la seva mort. Potser per aquests mateixos que ho criticaven, mai han sabut valorar el caliu d’una família. D’una gran família.

Gràcies per tot el que ens vas ensenyar. Per el que vas lluitar. Fins l’últim segon. Quan ja no et quedaven forces. Prometo seguir el teu exemple. I no pateixis. Sé perfectament que allà on siguis vetlles per nosaltres, ens prives del mal i ens dius a cau d’orella que tot és possible, que sense tu la vida també és vida. Però és menys vida. Allà on siguis, t’estimo.

Desaparèixer.

No heu tingut mai aquella sensació, només llevar-vos, en què ja sabreu que aquell dia serà horribilis? Que res us sortirà bé? Que voldrieu desaparèixer durant unes hores? Doncs avui m’he llevat així. I, certament, no m’ha passat res que em faci sentir així.

Els que em coneixeu sabeu que quan tinc confiança amb l’altra persona no paro de parlar, sóc una cotorra. I, avui, és com si volgués que el món es silenciés de cop.  Parlava amb monosíl·labs, sense ganes d’obrir la boca. Cap paraula de la família, dels amics, dels millors amics, em recolzava ni m’apujava l’ànim. I em sap greu. Un greu terrible perquè quan estàs així ho pagues, sovint, amb qui menys ho mereix.

I, per molt que ells vulguin, res, ni un petó ni una mirada fa que canviïs la visió que tens del món. Almenys, avui.

Qualsevol dia pot sortir el sol. Demà, per exemple, no?

I, llavors, quan menys ho esperes, algú, inesperadament, et fa una broma, et mira i et fa somriure. I t’adones que la vida, malgrat tot, mereix molt la pena. Molt.

 

 

La mirada tendre d’un nen.

Alguns dels que em llegiu ja ho sabeu; altres, no. Ho descobrireu ara. Visc en una casa de pagès. Des de tota la vida. No he conegut res diferent. Produïm llet. Avui hem viscut una experiència amb un nen i m’ha commogut, què voleu que us digui. Potser, des de fora, vosaltres, no hi donareu cap importància. Per mi n’ha tingut.

Ha vingut una família a buscar llet. Tres fills, però el que m’ha fascinat ha sigut el més petit. Tenia 3 anys. Quan m’ha vist, ha vingut corrents cap a mi i m’ha dit: “Vine, vine, vine! Mira què hi ha! Córre! Córre!”. Ja sabia a què es referia ell però li he seguit el joc, per crear-li encara més il·lusió. Els seus ulls brillaven, d’il·lusió. Segurament, el món del camp no el viu quasi mai i quan ve és com si es transportés a un altre món.

Acabava de néixer un vedell i va i el nen em diu: “Li han tirat un tiro”. Me’l miro estranya, sense entendre res, i li dic: “Què? Perquè?”. Em diu: “Mira, té sang. Moooooooooooooooooooooooolta sang (fent referència al oooooooooooooooo)”. De cop, a mi i a l’avi que l’acompanyava ens ve un atac de riure. M’hi acosto, m’agenollo i li dic: “No, rei, no s’ha mort. Té sang perquè acaba de néixer el vedell. Acaba de sortir de la panxa de la mama”. Ell, després de dir-li això, m’ha mirat com si veigués un monstre. S’ha quedat parat i no ha dit res.

Per alguns, això no significa res. Però per mi, per nosaltres, que vingui un nen de 3 anys i que el simple de fet d’estar amb un animal, de mirar-lo, de contemplar-lo l’ompli de tant i se li il·luminen els ulls… què voleu que us digui, m’emociona.

I sabeu perquè? Perquè sé PERFECTAMENT que quan sigui gran no oblidarà mai aquesta imatge ni aquest moment. Un nen no t’enganya, mai. La veritat és als seus ulls. Sempre.

El got mig buit o el got mig ple?

Perquè els dies positius, optimistes, de color rosa han de durar tan poc? Perquè sento que la felicitat s’esfuma? No heu sentit mai que els dies dolents sembla que durin molt temps i els bons passin en un no res?

Avui, sento que m’agradaria que dies com avui, on no sóc jo, on sento que tot és possible, que tot el que vull a la vida depèn només de mi, on al meu costat tinc les persones que he triat, les que m’estimen, em recolzen i no em deixen caure. I no aquelles que amb el temps he après a apartar perquè em feien mal, interessadament.

I desitjaria que aquest sentiment durés. Durés molt temps. Que demà, demà passat o l’altre no m’invaís la nostàlgia, la soledat, la poca autoestima i vells records. Però suposo que la vida és això, no?

Però llavors em trobo gent coneguda, gent que fa mesos que no veig, i tenen una mirada trista, buida. Alguns perquè els seus pares ja no hi són, alguns perquè als 15 anys s’han quedat completament sols, altres per malaltia o mancats de feina. I llavors m’adono que no, que sóc tonta, que no tinc cap dret a queixar-me. Que la vida pot ser meravellosa. Si tu ho vols.

Certament, és més fàcil d’aplicar que d’escriure.