Sor María. La crueltat feta persona.

Dissabte passat, fent zàping, vaig acabar mirant ‘El Gran Debate’ de Telecinco. No solc mirar aquest canal però penso que aquest programa és un dels pocs, sinó  l’únic que es dediquen a fer. És un programa dedicat sobretot a debats, tertúlies sobre temes d’actualitat: política, econòmica, societat… i no del cor. Això és el que em va agradar. Però per una altra banda penso que també es lucren amb això, s’aprofiten de la desgràcia dels altres per fer un programa i cobrar uns diners, no pocs. Alguns d’això en diem riure’s de les desgràcies dels altres, no respectar-los i deixar-los tranquils.

Al programa, s’explicava la història de Sor María i el Doctor Eduardo Vela. Monja i metge, respectivament que estan acusats d’haver robat 30.000 nens. Tot va venir arrel de 1.500 denúncides interposades a fiscalies de tot l’Estat per mares que creuen que els van robar els seus fills després del part.

Al plató, hi havia tres mares que van denuncair el sue cas i estaven convençudes que Sor María els havia robat els seus fills minuts depsrés del part. Segons elles, no podien ni veure el recent nascut. Els hi apartaven i ja no el veien més.

Em sembla absolutament denigrant que encara hi hagi persones, que no mereixen aquest qualificatiu, que siguin capaces d’això, que se’n lucrin i que puguin viure sense cap tipus de remordiment. També m’ho sembla que hi hagi programes que visquin d’això. I, cada vegada passa més. Vivim en una societat en la qual el mal és rebut i aplaudit per tots, se’n parla a totes hores, bé i malament i els culpables no els passa res; el contrari. Vivim en una societat en la qual els honestos, els sincers, els bondadosos són apartats i ningú els presta la més mínima atenció, perquè; és clar, això no ven. Si no hi ha morbo, no val la pena aplaudir-los. Potser que entre tots hi reflexionem. Aquesta societat també l’estem construint nosaltres.

Anuncis

Plou i fa sol.

Dies plujosos. Dies que podrien ser com el temps; dolents, nerviosos, grisos… que acaben sent grans. Assolellats. Brillants. Dies en què tot et surt de cara, dies en què l’optimisme s’impregna dins el meu cos quan precisament aquesta no és una característica de la meva personalitat.

No obstant, desitjo que arribi d’una punyetera vegada, el sol. Perquè tot és diferent quan arriba la primavera. Quan pots anar a passejar i veure parelles felices, nens corrent pel parc, avis parlant amb complicitat…

Perquè, en realitat, qualsevol dia pot sortir el sol.

El geni que ens ha portat a la glòria

Escric aquestes línies mentre el Barça està jugant el seu partit contra el Rayo. M’estic perdent el seu joc que em fa gaudir cada cap de setmana però avui no puc veure el partit. Em ve de gust escriure sobre Josep Guardiola i Sala, l’home que ens ha portat a la glòria, al cel i que independentment de com ens vagi en el futur, no en baixarem mai més.

Serà sempre recordat pel barcelonisme no només per haver guanyat tant, 13 de 16 (encara em sembla impossible… haver guanyat tant) sinó per la forma en la que ho ha fet, per com ens ha representat als catalans arreu del món i per el bon orador que és. És curiós que, alguns ens sentim molt més defensats per ell que no per els nostres polítics que, s’omplen la boca d’amor a Catalunya. El Pep no se n’omple la boca però estima el club i el país com pocs.

Poques persones estimen el Barça com ho fa ell. Pocs estan disposats a sacrificar tantes coses com ha fet ell. Diu que està buit i que necessita omplir-se. Qualsevol altre seguiria anys i més anys al club, perquè ningú mai el faria fora.. però no, ell és honest, conseqüent amb les seves idees i sentiments i per molt que estimi els jugadors i els club, no vol seguir entrenant el millor equip de l’història, quan se sent senes forces.

El Barça sempre havia sigut un club derrotat, fins i tot en l’època del Dream Team, on Cruyff va canviar la nostra filosofia. Eren temps de Ai, ai, ai; aquest any, sí.. I ara, tot això ha canviat. Aplaudim l’equip quan perd perquè sabem que s’hi ha deixat la pell fins l’últim minut. Això és el que verdaderament ens quedarà de Pep Guardiola i el seu equip; els valors que ens ha transmès; honestedat, humilitat, generositat, respecte i confiança.

Alguns ens vam sentir molt sorpresos i a la vegada esperançats per el relleu. Tito Vilanova. L’ombra del Pep i una persona molt més important per ell del que ens pensem. Continua el cicle. Ens omple de confiança tenir un entrenador que ens farà seguir en el mateix camí, però a la vegada, no puc evitar sentir pena i tristor per què te’n vagis, Pep, perquè l’època daurada que hem viscut i el que ens han ensenyat, no tornarà.

Tot i això, estic convençuda, que quan descansis, passi el temps i et tornis a omplir, tornaràs i et rebrem amb les portes obertes. Com et mereixes. T’ho devem.

Gràcies per haver-nos fet tant feliços i haver-nos ensenyat tan. Espero que el club no tiri per la finestra aquesta herència. Molta sort i fins aviat.

Un nou pas

Fa molt temps que sovint escric. Coses sense importància, que em passen pel cap, de la meva vida o dels que l’envolten. Dels que em fan riure i dels que em fan plorar. Mai m’havia decidit a escriure així, a tothom, a qui sigui, a ningú. Sense cap destí concret.

Des de molt, molt petita m’ha agradat escriure i, conseqüentment, llegir. És una de les meves grans passions, que ni tan sols l’ebook ha pogut remediar. Recordo, que a l’adolescència tenia un diari personal. Per sort, a poc a poc el vaig anar deixant. Però és molt bonic veure com ara, passats alguns anys, ho llegeixo i m’agrada saber el que sentia, el que feia, si actuava amb el cor o amb el cap…

Tal i com actuo a la meva vida, no m’agrada tenir res plantejat i, per tant, tampoc planejo el que escric. Escric el que em surt en aquell moment, quant tinc 10 minuts.

En aquest blog parlaré sobre l’actualitat, sobre el que penso, sobre el que sento i sobre el que m’empipa i em fa rebotar de la meva vida, del país…. Per sobre de tot, escriuré el que sento, sense mirar si al del costat li agrada, tal com faig a la meva vida. Si tots visquéssim per fer contents als altres, la nostra vida seria molt molt buida i costaria omplir-nos. No com Pep Guardiola, que segur que algun dia tornarà a casa seva, a casa nostra, ple d’energia i nosaltres el rebrem amb les portes obertes. Com es mereix. Li devem.

Per últim, us deixo una frase del desaparegut John Lennon, que m’ha encantat.

“Nos hicieron creer que cada uno de nosotros es la mitad de una naranja, y que la vida sólo tiene sentido cuando encontramos la otra mitad. No nos contaron que ya nacemos enteros, que nadie en nuestra vida merece cargar en las espaldas la responsabilidad de completar lo que nos falta”.