Ser català, un sentiment.

Fa pocs dies, vaig dinar amb una persona indecisa respecte al procés que es viu a Catalunya. Però potser indecisa no seria la paraula correcta. Forma part d’aquestes persones que creuen més en l’unió imposada que en la llibertat i que veuen la independència com una cortina de fum. Ell va exposar els seus arguments i jo els meus. Els seus es repetien constantment, dient que el govern espanyol acabaria pactant amb Artur Mas. Quan et repeteixes tant, és que ja no et queden arguments per convèncer-te a tu mateix. Continua llegint

Anuncis

La vida en blanc i negre.

Tots podem entendre que un català o un espanyol no vulgui que s’acabi celebrant la consulta. I ho entenem perquè els que defensem el referèndum, ho fem perquè volem que votin tant els que hi estan a favor com els que hi estan en contra. És l’única manera d’avançar, de no encallar-nos, de saber què volem. Però ells no creuen en això. Ells creuen en la falsa democràcia. Continua llegint

Venent fum.

Madrid ha sigut eliminada a les primeres de canvi per organitzar els Jocs Olímpics del 2020. Casualitat? Difícil de creure.

Dies abans de fer-se les votacions, els analistes espanyols donaven per suposat que Madrid seria la triomfadora. Donaven els seus arguments, ignorant l’alt índex d’atur, la crisi econòmica que cada dia ens ofega més, la corrupció de la que sembla que cap partit polític se n’escapa i, el dopatge. Donaven per fet que evidentment ells guanyarien. Que els altres no tenien cap opció. Quan et creus tan savi, tan superior, tan prepotent, és molt probable que et facis una patacada. Que caiguis en sec. Sense esperar-t’ho i és quan fa més mal. Et quedes descol·locat, sense idees. Continua llegint