La sort del fracàs.

Hi ha persones que no prenen decisions perquè no poden assimilar que algú n’acabarà ferit, perjudicat. Prefereixen viure amb la comoditat, fingint que tot és meravellós. No segueixen els seus propis patrons, segueixen els del seu voltant. Continua llegint

Anuncis

Es pot perdonar i oblidar a la vegada?

Quan rebem un cop dur, sigui el que sigui, i més si ens passa quan som molt joves, ens sentim dèbils , atemorits. Tenim la sensació que si passés un huracà per davant de casa, no faríem res per evitar que se’ns emportés. T’acabes aferrant a la vida per instint, per remei, perquè no tens una altra sortida i fas veure que la teva existència era igual que abans. Continua llegint

Cremant etapes.

Quan comencem alguna cosa important per nosaltres, ja sigui a la feina o en el nostre entorn més íntim, tendim a pensar que allò durarà per sempre. Que és ideal. Que som els més afortunats. Més tard o més d’hora, s’acaba tocant de peus a terra. Afortunadament. A tots ens agradaria pensar que el que no podem tocar amb les mans pot durar per sempre. Però no penseu que seria molt avorrit viure sempre en la mateixa línia, amb la mateixa gent, fent cada dia el mateix? Quina vida més monòtona. Continua llegint

El sacrifici.

Em fan gràcia les persones del meu voltant quan els explico que vinc de poble, que sóc filla de pagès. Després comencen a dir tòpics com ‘Ah, així els calers et sobren’, ‘Sempre us esteu queixant’, ‘Clar, com que no teniu crisi’. I així us n’explicaria a desenes. Obliden que abans de fer veure que ho saben tot, haurien d’informar-se i no fer prejudicis sense conèixer absolutament res. Continua llegint

La satisfacció dels petits grans moments.

De nens acostumem a tenir grans somnis, a idealitzar tot el que tenim al nostre voltant. Afortunadament, més tard o més d’hora, despertem de la bola de vidre i assumim el que hi ha: la comoditat, la rutina, la por. Ai, la por. Ens paralitza, ens fa més dèbils i ens torna apàtics, sense valentia. Els canvis són necessaris i a vegades ens fan canviar les prioritats. Però i si ens despertem i decidim seguir aquell somni que anhelem des de ben petits? I si tenim el valor d’arriscar-nos? I si deixem les pors a una cantonada? Què hi podem perdre? No hi ha res pitjor que no intentar-ho. Continua llegint

La màquina d’escriure.

Escric des que tinc ús de raó. Sempre he pensat que totes les persones tenen un do. Alguna cosa en la que són molt bones. Úniques. Dit així, sona molt senzill d’aplicar. Però el més complicat és descobrir-ho quan tens l’oportunitat. Quan ets jove i has de tirar per un cantó o per un altre. Molts ho descobrim més tard i altres potser no ho descobriran mai. Per comoditat, o potser perquè no s’hi han parat a pensar mai. Continua llegint

Fer-se respectar.

Els contes, la societat, les revistes, les pel·lícules, ens venen l’amor com una cosa ideal. Ens venen l’amor etern. I tu, com que tens una família meravellosa en tots els sentits i en aquest, també, hi creus. Creus que trobaràs la teva mitja taronja i que serà eterna. Que els amics de l’infància seran els mateixos que a l’edat adulta, que et duraran per sempre. I el sempre no existeix. Ens venen que si a una edat adulta no tens parella o no estàs enamorat, no pots ser feliç. Beneïda infelicitat! Continua llegint