El petit luxe de deixar d’odiar

Tots, en algun moment, ens sentim odiats per algú o odiem a aquelles persones que ens han fet mal. Sentim la traïció a la boca de l’estómac. La ira. La ràbia. La injustícia. I ho diem amb la boca ben oberta, ho cridem als quatre vents, com si n’estiguéssim orgullosos. Continua llegint

Anuncis

Aprendre a seleccionar.

Quan tens setze, disset o divuit anys et penses que el món està als teus peus. Que ho podràs assolir tot, que podràs tocar el cel amb les mans, que no hi ha res inabastable. Les teves amistats o s’enforteixen o s’acaben de destruir i no et pares a pensar perquè ells són els teus amics. Així com tampoc ho fas quan t’enamores d’algú d’aquella manera tan intensa, tan teva, i que a tu et sembla que és amor. Perquè és clar, deu ser alguna cosa molt poderosa, molt important el que sents si no pots fer res sense pensar en aquella persona i estàs a tot hora en un núvol, oblidant la resta. Continua llegint

Silencis esfereïdors.

Hi ha molts tipus de silencis. N’hi ha de dolorosos, que fan mal fins tocar-te l’ànima, que no voldries tornar a reviure. Se solen produir en casos de mort o de malaltia. N’hi ha de quotidians. Com quan passeges per la ciutat, ja és entrada la nit i l’únic que sents són els teus talons com repiquen, una vegada rere l’altre, al terra. A alguns els fa por aquest moment, aquest silenci. Continua llegint

Acceptar ser el segon plat.

Què passa quan estem completament segurs de que som una gustosa porció d’un pastís de xocolata i de cop ens convertim en un segon plat? En realitat, tots preferim ser el primer plat. Aquest que entra per la vista, que crida l’atenció. M’agrada pensar, i així hauríem de sentir-nos tot, que no som el postre de ningú i menys el segon plat. En tot cas, un aperitiu. Gustós i, sobretot, molt espontani. Que apareix per sorpresa i et canvia tots els esquemes. I quan l’has tastat, et fa venir més gana. Ganes de menjar-te el món. Continua llegint

Sabem perdonar?

Perdonar no és el mateix que oblidar. Perdonar no és fer veure que no ha passat res. Perdonar és prendre’s un temps, és tenir la capacitat de posar-se al lloc de l’altre persona –cosa que sap fer molt poca gent-, és aprendre i ampliar la mirada. No només veure el fet, el dolor. És allargar la mirada i acceptar que totes les visions són bones. Tenen alguna cosa de la qual hem d’aprendre. Continua llegint

La falsa sinceritat.

Sovint quan algú es descriu com una persona sincera, pensem que valdrà la pena. Tendim a pensar que si una persona és sincera i honesta és menys probable que ens faci mal, que acabem patint una traïció. La sinceritat és la manera d’expressar-se sense mentides ni revenges. La paraula està associada a la veracitat i la senzillesa. Vist així, és molt bonic. Però a mi em fan gràcia les persones que diuen que són completament sinceres, que sempre diuen la veritat. Continua llegint

Ens abracem poc.

Com a persona observadora que sóc, que es fixa especialment en els petits detalls, sí,  aquells que per molts passen desapercebuts, m’agrada veure com s’expressen les persones. Hi ha persones insípides, que quan et parlen es posen les mans a la butxaca com si s’avorrissin. O la conversa els hi és del més insuportable o la seva timidesa no els permet mostrar-se realment com són. Però les persones que vertaderament m’arriben, m’agraden, em fan creure en la humanitat, en què no tot està perdut, són les que s’expressen amb les mans, amb el cos. Continua llegint