L’entusiasme és contagiós.

Fa dies que estic pensant en aquest tema. En com cadascú, en les nostres vides, afrontem la situació del país. Com afronteu la crisi? Us condiciona la vostra vida fins el punt que no sabeu veure les coses que realment us van bé? Les que us fan flotar de felicitat?

Crec que cada vegada passa a més gent. I, la veritat, m’indigna una mica. Tinc la sensació que ha arribat un punt en què volem fer veure a tothom lo malament que ens va a tots. En qualsevol àmbit. Econòmic, social, de parella, etc. Em fan molta ràbia les persones que tot el dia parlen i es maltracten a sí mateixes de lo insatisfetes que són i de l’injust que és tot plegat. Perquè m’ha de passar a mi?

Què aconseguim amb aquesta actitud? Que, dia a dia, deixem de valorar el suport d’un amic, una abraçada de la mare o una bona conversa amb una companya de feina. Hi ha persones que quan els van les coses bé només pensen quan es torçarà. Quan les coses tornaran a anar malament. I  a queixar-se. Sobretot, a queixar-se. Què aconseguim amb aquesta actitud? Martiritzar-nos.

Sí, ho sé, la situació no és per tirar coets precisament però enfonsats en la nostra pròpia misèria no resoldrem els nostres problemes. Tot el contrari. O vivim el present amb les coses meravelloses que TOTS tenim o quan les coses realment no vagin bé, llavors lamentarem no haver gaudit dels bons moments.

En l’espiral del pessimisme  ningú pot sortir del forat. Res pot esperar aquell que no creu en sí mateix.

Perquè sóc de les que pensa que la felicitat, la vitalitat, la predisposició a veure el got mig ple fa que les persones del teu voltant també se sentin així. Perquè l’entusiasme és contagiós. No deixem que mori la nostra il·lusió. És la clau de la vida.

Anuncis