Sóc així.

Tu, que em coneixes bé, saps des del primer moment que no sóc com tothom em veu. No sóc esquerpa, no sóc tímida, no tinc aires de grandesa i no vull assemblar-me a ningú. I també saps que aquesta visió que tenen de mi l’he creada jo. A consciència o no.  Aquesta fredor que transmeto és només un escut per amagar el que sento. Perquè no entrin dins meu i no em facin mal. Un altre cop. Sé que aquesta part de mi provoca que els altres tinguin una imatge errònia de mi. Però també té un avantatge: fa que les persones que estiguin al meu voltant siguin les idònies. Les que realment s’ho mereixen. Poques però molt bones. Continua llegint

Anuncis

El meu país.

Vull un país on cadascú pugui descobrir la seva vocació i tingui les eines necessàries per portar-lo a terme. Gent que s’apassiona pel que fa i no per els diners que això li comporta. Que no li importi treballar mil hores perquè el seu grau de satisfacció és molt més gran. Vull gent compromesa amb la seva feina i amb els seus companys. Persones que no els importa llevar-se a les cinc del matí per anar a treballar i fer-se responsables dels seus actes. De les seves conseqüències. Continua llegint

I si el demà és avui?

No deixar per demà el que podem fer avui. Quantes vegades haurem sentit aquesta frase. No fem res més que portar-li la contrària. Pensem que ja tindrem temps. Demà, ja ho farem demà. No és un acte una mica egoista pensar que sempre tindrem temps? Tan segurs estem que realment hi haurà un demà? I si no és així? Estem perdent el temps al deixar que el riu flueixi sense actuar, sense prendre cap decisió? Això no és viure. Ni és apassionar-se. És deixar que la vida passi. Continua llegint

La bella vellesa

Sóc afortunada per tenir a prop de casa uns paisatges espectaculars. Idíl·lics. Ideals per buidar la ment, sense res a fer. Només abandonar-me a mi mateixa. És el meu racó de pensar. Només se senten passar els cotxes, les motos, els tractors. Hi ha una pau que difícilment trobo enlloc. Continua llegint

La capacitat d’estimar

Són les set de la tarda i estic cansada. No he dormit en tota la nit. Faig un descans en la meva rutina diària. Vull oblidar-me de tot, buidar la ment, desconnectar. Camino sense destí. Vaig a parar a un parc abandonat. Hi ha un petit camp de futbol on uns quants nens i nenes es discuteixen per saber qui és el nou golejador de l’equip del poble. En discuteixen durant una estona, com si aquest fos un gran problema. Beneïda felicitat la d’aquests infants. Continua llegint

Amor infinit.

No és la primera vegada que us parlo d’ella. Ni serà l’última. No és cap dedicatòria, només un escrit a cor obert. Em ve de gust.  Ella ho mereix. No és el seu aniversari ni ha passat res d’especial. A vegades, les petites coses del dia a dia, de la rutina, ens fan veure-ho tot més clar, més nítid. Ens fan adonar-nos que cal que ens expressem més. Donem l’amor per fet, per demostrat i no és així. No cal un t’estimo cada dia però el bonic és la sorpresa. Una trucada que no s’espera, robar un petó o regalar un ram de flors. Ens preocupem per les coses més insignificants i no donem l’importància que toca a les petites coses. Aquelles coses que ens fan créixer dia a dia. Aquells moments en què ens posem a riure i nos sabem perquè. Beneïts moments. Continua llegint