Mostrant les ferides.

Hi ha experiències vitals que et passen als racons més inesperats, als que suposadament no passa res fora del normal, del quotidià. I els locals esportius, el gimnàs, és un d’aquests llocs em va passar una cosa que em va fer rumiar molt.

Feia dies que havia vist una noia que m’havia encuriosit. Rossa, ni molt prima, ni molt grassa, d’uns vint-i-cinc anys i amiga de tothom. O almenys aquesta és la sensació que sempre m’havia endut d’ella. No la conec de res i ni tan sols sé quin és el seu nom. Però podria reconèixer la seva veu entre milers. Té una veu cridanera, forta, d’aquelles fàcils de distingir.

És d’aquelles persones que té permanentment un somriure dibuixat a la cara. És d’aquest tipus de persones que a mi em fan enveja, molt enveja. Normalment, no són així per casualitat. Potser ho són perquè la vida els ha portat a això, a no deixar-se vèncer. I també era el seu cas.

Només arribar ja vaig sentir la seva veu. No sé què transmet però el que sí sé és que quan ella parla, tots ens girem. Té alguna cosa especial, que entra al nostre subconscient.

Vaig posar-me al seu costat i mentre em deixava l’ànima en aquella màquina, la mirava de reüll. Volia observar-la i saber d’on treia aquella vitalitat. Em vaig fixar en el seu vestuari: una samarreta del Barça i uns pantalons curts de color clar.. De sobte, vaig veure una cosa que em va deixar completament glaçada. Vaig començar a reduir la velocitat quan vaig veure que des de la cuixa fins al genoll tenia una línia recta traçada, una gran cicatriu. L’imatge esgarrifava.

Ni tan sols vaig haver de preguntar-li què li havia passat perquè ella mateixa es va adonar que l’estava contemplant. “Vaig tenir un càncer, fa sis mesos. Aquest és el resultat de l’última operació”. No vaig tenir cor per dir res més. Ella va continuar: “Al principi, ens vam espantar molt però vaig aprendre que la por l’atraiem nosaltres mateixos. No serveix per a res i, per suposat, no penso deixar de lluir cames a l’estiu!”.

La vaig observar una bona estona. Parlava de la malaltia com qui parla d’anar a comprar el pa. Senzill. Fàcil. Quotidià. Normal.

Un noranta per cent de la humanitat no gosaria mostrar a plena llum del dia una cicatriu tan bestial com aquesta. Per por, per el que diran, per sentir-te arraconat, apartat. Ella no, ella era d’una fortalesa tant extraordinària que no s’amagava. No ocultava les seves debilitats ni tampoc les seves ferides. És més, n’estava orgullosa.

Al final, t’acabes adonant que aquesta és la màgia de la vida. Comprovar que ningú té la raó absoluta, que les seguretats no existeixen, que tard o d’hora tot arriba i tot se’n va i que, de tant en tant, et trobes amb persones extraordinàries. Una manera de seguir també és envoltar-te de persones que dia a dia et fan créixer.

Vaig arribar a casa, em vaig despullar, em vaig mirar al mirall. I vaig somriure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s