Deixar volar.

Ja sé què em diràs. Que ja els hi toca. Que una mare també ha d’aprendre a deixar anar els fills, a veure’ls feliços i a ajudar-los a que facin el seu propi camí. A deixar-los volar, sols. Continua llegint

Anuncis

Ai, l’amor.

Sempre m’ha agradat escriure i parlar sobre la vida, sobre les petites coses. Aquells detalls que ens allunyen de la maleïda realitat. Realitat que es converteix en horror quan encens la televisió i només veus els morts de Kiev o Continua llegint

A la deriva.

Avui, abans de que el Barça jugués el seu partit a Anoeta contra la Reial Societat, hi havia un empat a la classificació. Barça, Reial Madrid i Atlètic de Madrid no es podien despistar ni un sol partit si no volien despenjar-se de la Lliga. El Reial Madrid havia guanyat contra l’Elx jugant a mig gas i sense el seu màxim golejador, Cristiano Ronaldo. I al Barça li tocava fer els deures, sumar els tres punts i tornar cap a casa amb la tranquil·litat d’haver fet el que li tocava. Contràriament, la sensació és que han tirat la Lliga. Tan de bo només fos una sensació.

El Barça venia amb autoestima i molta fe després del partit jugat al Etihad Stadium contra el Manchester City que va guanyar 0-2 amb gols de Messi i Alves. Una victòria que l’apropa més als quarts de final de la Champions però que no deixa unes sensacions pròpies d’un gran equip, d’un equip com el Barça, d’un equip gran.

Després del partit, els mitjans de comunicació elogiaven l’equip per haver superat, aparentment sense problemes, a un Manchester City del que s’esperava molt més. Deu ser que jo vaig veure un altre partit perquè en cap moment em va semblar que els jugadors del Barça em convencessin de que realment volen i poden arribar al tram decisiu de la temporada en condicions de lluitar per tots els títols.

Fins i tot, en algun moment, semblava com si ja s’haguessin rendit. No semblaven gaire preocupats per ampliar el marcador i tornar a Barcelona amb la satisfacció de la feina ben feta. El contrari, en alguns moments passejaven i tot. D’això jo en dic, rendició. O autocomplaença.

Avui, el Barça ha perdut per 1-3 davant la Reial Societat. Sí, la Reial Societat. Un equip que no ha desplegat un futbol espectacular però sí que, a diferència del Barça, hi ha posat més pebrots. Ha volgut guanyar i ho ha aconseguit. El Barça semblava vençut, com si ja no tingués forces per remuntar. Com si res pogués canviar aquesta situació, com si ja els hi anés bé.

Per no parlar dels canvis no realitzats per l’entrenador Tata Martino, que al descans l’han expulsat i ha hagut de veure tota la segona part des de la llotja. L’equip ja anava a la deriva, perdien per 3-1, semblava que fins i tot la Reial Societat se sentia còmode sobre el terreny de joc i ningú, cap tècnic, cap ajudant, ningú, ha pensat que calia remoure l’equip i fer algun canvi.

A vegades, quan veig aquestes coses és com si m’hagin canviat el Barça, com si en parlin d’un altre equip. Com si hagin passat molts anys des de que un tal Pep Guardiola meravellava al món, dins i fora del camp. Ens representava, al camp i als despatxos.

La sensació és que cada vegada hi ha menys excuses. Perquè tot és dissimulable fins que la pilota no entra. Quan arriba aquest moment, la pilota es fa més i més gran. Sobretot, quan la junta directiva està més preocupada per gastar-se sis-cents milions d’euros en un nou estadi que per revolucionar l’equip.

Alguns jugadors haurien de demostrar que tenen el que s’ha de tenir per jugar al FC Barcelona i deixar de voler donar-nos lliçons de barcelonisme. Que realment es fixin en grans figures com Xavi Hernández o Carles Puyol, que miren més per l’escut que per la cartera. Que tapin boques, sí, però al camp.

La rutina de la desconeguda.

Eren les 7.40 i en Quim acabava de pujar a l’autobús que el portava cada dia a la feina. Eren uns vint minuts de trajecte que no se li feien gens pesats. Ja era una rutina que tenia instal·lada a la seva vida. En Quim era psicòleg i era molt curiós, li agradava saber-ho tot de la gent. D’aquelles persones que es creuava, per casualitat, cada dia pel carrer. Potser també era una forma d’allunyar-se de les seves visites diàries i rutinàries, d’aquells desastres dels seus clients que ja es sabia de memòria. Volia allunyar-se d’això, evadir-se. Continua llegint

Aprendre a somriure quan ella ja no hi és.

Tocaven les cinc de la tarda al rellotge de peu de casa en Ramon. Feia un soroll estrident. Sempre que la Mònica, la seva filla, li deia que ja era hora de canviar-lo, que era massa sorollós i no funcionava gaire bé, ell responia que mai dels mais. Que un dels seus millors amics, l’Antoni, li va regalar quan va morir la seva dona, l’Eulàlia. Un dels regals més preuats del món per ell, just en el moment en què no sabia cap a on tiraria la seva vida. On tot era un laberint. Continua llegint

El plaer de fer un regal.

Heu tastat l’immens plaer que provoca fer un regal a algú perquè el cor us ho demana? Aquella sensació de benestar, de plenitud, d’amor? Si la resposta és negativa, proveu-ho.

M’agrada fer regals. Però no d’aquests que es poden tocar amb els dits de la mà. Són els detalls abstractes, els que només tu saps estimar, els que tenen un verdader valor, un valor etern. Que es recorda per sempre. L’amor no sempre es demostra amb paraules; els fets, sovint, diuen molt més que una declaració d’amor a un pare, un germà o una parella.

M’encanta molt més fer un regal que no que me’l facin a mi. De fet, tinc fòbia a les sorpreses. Em poso nerviosa només de pensar-hi! Adoro veure la cara de sorpresa de la persona que rep un detall. Aquella mirada que brilla, aquell somriure ple d’il·lusió. Aquell fet inesperat.

Cada vegada crec menys en els regals només per dates senyalades. En els regals perquè sí, perquè toca. M’agrada passejar pels carrers del poble i, espontàniament, entrar a una botiga i comprar una tonteria, per petita que sigui, un detall per l’amiga que aguanta les meves innombrables trucades a altes hores de la matinada. O per aquelles mares que sempre hi són. Per somriure i per plorar, juntes.

Anem d’un cantó a l’altre, ens passem hores i hores a la feina i quan arribem a casa no tenim, ni volem tenir, una estona del nostre temps per dedicar-lo als nostres. Al final, el que ens quedarà serà això: l’afecte, l’amor, la companyia dels que omplen la nostra vida. Vivim en un món en què tot passa tan ràpid que convé saber valorar les petites coses. Aquests petits detalls que fan grans el nostres dies.

La mort.

Tendim a pensar que la mort és llunyana, al final de túnel, inabastable. Que arriba als altres, al veí del costat, però que a nosaltres, no. Com si pertanyés a algú altre, a una realitat paral·lela. Que encara hem de viure molt abans d’arribar-hi. És com si ens volguéssim convèncer a nosaltres mateixos que encara hem de fer moltes coses. Viatjar, enamorar-nos, conèixer gent nova. La realitat és que la vida també és això. Acceptar que la mort forma part de nosaltres, que és present en les nostres vides per molt que tinguem l’esperança que no, que la vida és més o menys, justa. Continua llegint