La maleïda etiqueta

El despertador sonava i sonava d’una manera estrident i la Cristina semblava que tingués un son ben profund, d’aquells impossibles d’interrompre. Era de les que arribava deu minuts a tot arreu, d’aquelles persones que arriben a fer ràbia per la seva impuntualitat. La seva germana sempre li deia que li podria passar un avió per davant seu i ni així s’immutaria.

Quinze minuts després, la Cristina posava els peus a terra. Mentre baixava les escales fins al menjador, veia el somriure etern de la seva mare tot corrents cap a ella abraçant-la i felicitant-la. Avui complia vint-i-set anys.

Avui, segurament en Jordi la portaria a un bon restaurant per celebrar el seu aniversari. Es van conèixer a la festa major del poble quan tots dos tenien divuit anys i des d’aquell moment que no s’havien separat. Les seves amigues l’admiraven i l’envejaven per haver trobat una persona tan dedicada a ella, tan detallista, tan generosa. I ella no gosava dir el que realment sentia.

No és que la Cris no hi estigués bé amb ell però de vegades sentia que s’ofegava per moments. Petits instants que li feien replantejar-se moltes coses com, per exemple, si s’estava equivocant. Si estava vivint la vida d’una altra persona i no la seva.

Sentia que s’havia perdut moltes coses. A ella li agradava sortir amb les seves amigues i fer bogeries una darrere l’altra, com només es fa quan s’és jove. Tot això s’ho estava perdent perquè a ell no li agradava que passessin el cap de setmana separats. I quan ell li deia que vivia per ella, la Cris sentia que s’anava fent més i més petita. Com si estigués a dins una gàbia i no sabés com sortir-ne. Com si la por l’invadís per moments.

A ella li agradava que la fessin riure, que la fessin plorar, que la fessin viure. Equivocar-se, penedir-se i reconciliar-se. La vida amb en Jordi era completament lineal i estable, no discutien mai. I ella volia sentir-se viva, encara que només fos una vegada a la vida. Volia saber què se sentia.

Passaven els dies, les setmanes i els mesos i sentia que la vida passava sola, per inèrcia, sense incidir-hi. Com un fil que s’està a punt de trencar. A vegades tenia la sensació que estava vivint la vida d’una altra persona. Fins un dia que es va adonar que no feia res més que donar-se de cops contra la paret.

La paret, el mirall i la vida li estaven començant a fer veure que el mal que sentia per dins se li feia tan present perquè sempre havia sigut la persona que volien els altres. El que els altres esperaven d’ella, la maleïda etiqueta. L’amiga que està de moda, la que entra en la seva petita tribu d’amistats, la parella ideal. Però aquesta tribu a ella ja no li servia, li era poca cosa, li era insuficient.

Sempre havia volgut caure bé a tothom, esforçant-se per no fallar i agradar a tothom. I amb tot això només havia aconseguit no agradar-se a ella mateixa. Mirar-se al mirall i veure-hi una altra persona. Sentia que estava perdent el temps.

Volia ser ella, emmirallar-se, despullar-se. Més enllà de si els altres pretenien que fos com ells.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s