Quan el cor parla.

Feia més de sis mesos que no es veien i no pensaven d’una forma malaltissa l’un en l’altre. Potser perquè havien assimilat que allò que cap dels gosava dir-ne desig o amor, era impossible. No portava enlloc, i el que no porta enlloc és millor ignorar-ho.

Es coneixien de tota la vida, es saludaven quan es trobaven pel carrer o al bar de la plaça però la seva relació, fins aquell moment, mai va passar de les quatre típiques frases plenes d’educació i respecte. Era així perquè ella tenia parella i tots dos sabien molt bé quin territori trepitjaven.

Al cap d’uns anys i amb les seves vides canviades com un mitjó, es van retrobar i, a poc a poc, sense pretendre-ho ni adonar-se’n, es van fer –més- íntims. Anaven a sopar, miraven els partits del Barça, discutien per tonteries, feien guerra de coixins i es divertien junts.

De tant en tant, quan s’agafaven de les mans o s’acariciaven el cabell l’un a l’altre, feien veure que allò era normal en dos amics. Potser ho amagaven per por a que allò es trenqués, fos el que fos.

Ara, passats uns mesos i sense trobar-hi un motiu concret, s’havien distanciat. Es seguien a les xarxes socials i, de tant en tant, s’enviaven algun missatge. Ella, s’intentava convèncer que aquest pas era el millor. La serenor, la consciència tranquil·la. Sobretot, perquè a ell li costava horrors demostrar el que sentia.

Avui es retrobaven a les festes del poble. Tots dos sabien que es retrobarien, s’observarien, es pensarien. Ell l’havia vist arribar i encara no havia gosat dir-li res. Tota ella vestia de negre i amb uns talons altíssims. No deixava de contemplar-la i ell se sentia ben petit al seu costat. Com si ella pogués fer el que volgués amb ell. Com si tingués el poder absolut davant d’ell.

Ella se’n va adonar, el va observar i el va buscar, ben decidida. Sabia que ell no li diria res i a ella no li importava buscar-lo, atrapar-lo.

Als dos els va caldre menys d’un minut de conversa per comprovar que allò, aquella màgia ,havia tornat. Es van distanciar i les seves mirades es van tocar. S’abraçaven, es tocaven, s’acariciaven la pell i el silenci parlava per ells.

Vint-i-quatre hores després, tot tornava a ser igual. Tot tornava a la normalitat. Com si no hagués passat res. Com un capítol més.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s