El millor moment del dia.

Persones que de cop, apareixen a la meva vida. Que em sorprenen. M’aguanten. Em recolzen. M’animen. I m’estimen.

Amb la rutina del dia a dia, d’anar d’un cantó a l’altre, moltes vegades no tenim temps ni ens posem a pensar com ha anat el nostre dia. Quin ha sigut el millor moment. Quina tasca hem fet per pur plaer, la que faríem durant hores i hores. I no, amb la finalitat d’un objectiu final. És una cosa a la que no donem importància. Però de tant en tant, algú et fa veure que ets important. Que no ets simple. Que serveixes per alguna cosa més que per fer 8 hores d’oficina, arribar a casa i estar amb la família. I això és molt reconfortant. T’omple.

Em vaig trobar amb una persona que em va explicar que el millor moment del dia era quan arribava a casa i es posava a llegir. Per una part, és una cosa positiva. Per ella, és un moment d’esbargir-se, d’allunyar la ment, de buidar-la. De no pensar en res. En absolutament res. Però per una altra banda, vaig pensar, és una situació molt trista. Que el seu millor moment fos l’última hora del dia quan anava a dormir, vol dir que les restants 23 hores per ella no van valer la pena? Que només les va realitzar per aconseguir un objectiu? Sí, és així i no és sola. Preguntem-nos, a molts de nosaltres, què fem per plaer, durant les 24 hores.

La mateixa societat ens porta a això. A la buidor, a la simplicitat. La televisió, els mitjans de comunicació, ens inculquen el poder, la fama, l’interès, el diner. Ens mostren una i mil vegades quins són els empresaris més rics del món. Potser, també hauríem de pensar, que és això el que estem transmetent als més petits. Que estudiïn, que treballin, que guanyin molts diners. Perquè la fama, l’interès, el poder sí que et fa realment feliç, no? Això és el que em transmet la meva societat. Molt trist que no tothom ho sàpiga interpretar.

Acaba la setmana. Estàs cansada. Només vols relaxar-te. I de cop, algú t’abraça, t’estima, et convida a una festa i passes el millor cap de setmana de la teva vida. Que els pròxims 22 anys no canviïn.

Anuncis

La passió. La vocació.

La passió. El que mou el nostre món. La passió per el que sigui. Per la nostra família, per els nostre amics, per la nostra feina, per les nostres aficions. Sempre havia pensat que a tothom li apassionava alguna cosa, allò que el feia feliç, que l’omplia. Però no. He descobert que no tothom troba a la vida allò que l’apassiona. Potser no és que no ho hagi trobat, sinó que ho té molt a prop seu però no ho ha sabut veure. A vegades, donades algunes circumstàncies, és molt més fàcil o còmode agafar el camí més ràpid, el que no ens porta problemes. Ni ens fa pensar.

 I és molt injust. I molt trist. Tots, cadascun de nosaltres, té alguna cosa en la qual és molt, molt bona. Una feina, una afició, una tasca en la que no mira quina recompensa li dóna, en la que les hores li passen volant. Dit així, sembla molt fàcil, no? No ho és tant, no tothom sap veure aquella cosa en la que és únic. En el fons del seu cor sí que ha trobat aquesta passió, però no l’explota per por al fracàs, per por al ‘què diran’. Aquesta por ens atura, no ens deixa tirar endavant. I no hi ha res pitjor que això.

 L’altre dia, em vaig trobar una persona entranyable. Parlant de la crisi, tema vital actualment a les nostres vides, li vaig demanar quina professió tenia. La seva resposta em va fascinar: ‘Jo no tinc una professió. Mai l’he tingut. El que sí que tinc és un ofici. I l’he sentit des de ben petit. Perquè quan tens una cosa que et fascina, que la fas amb amor, no hi pots renunciar’. No vaig saber què dir. Durant tot aquell dia, no vaig poder fer res més que pensar i pensar en tot això.

Ofici. Quant temps feia que no sentia la paraula ofici. Ara no hi han oficis, hi han professions. Ens hauríem de preguntar perquè. Perquè vivim tan estressats. Perquè, constantment, no tenim ni temps per posar-nos a pensar si el que fem, ens fa sentir realitzats, orgullosos, satisfets.

 No tothom té una feina de la qual se’n senti orgullós, que la faci amb gust, que no s’hi dediqui només per la satisfacció econòmica. Aquesta crisi, espero, ens ajudarà a ressorgir i a fer-nos veure que tots som especials, som únics en alguna cosa, en el que sigui. Res és impossible. Ni tan sols un canvi a la nostra vida. És possible si tu hi creus.

 La vocació no ha de ser, només, la nostra feina. També pot ser una afició. Una afició que mai vam pensar que teníem. Que mai crèiem que fèiem bé. Però que a la nostra manera, la adoràvem. Com la meva. Escriure.

El poder de les decisions.

Sovint, massa sovint, la vida ens posa en situacions límit. Més tard o més d’hora, hem de prendre decisions. Algunes persones fugen d’això. D’haver-se de decidir entre el blanc i el negre. No volen renunciar a res. I només quan s’hi veuen obligats, quan estan a punt d’explotar, ho fan. Altres, amb un petit instant, en el fons del seu cor, saben què és el que els farà més bé per molt que els dolgui. Jo pertanyo al segon grup.

Com molta gent, canviaria algunes coses de la meva vida. Dels meus fets. Ara, segurament ho faria d’una altra manera. Però les grans decisions, les que m’han canviat la vida, han sigut vitals i les tornaria a fer exactament iguals. Perquè? Perquè ara, després de molt temps, un s’adona que ha valgut molt la pena. Que el que fa uns anys em semblava el meu pitjor destí, ara m’enorgulleix, em fa més forta i el que és més important, molt més feliç.

Per molta gent que t’envolti, que t’avisi que allò et portarà per un mal camí, en un 90% de les vegades fem cas al nostre cor. I passem per alt el dolor que allò ens provoca, ho aguantem, perquè l’amor és cec i mou el món. I també l’atura. Per sort. Però tard o d’hora, la vena cau i t’adones que si no haguessis pres aquella decisió, que en el seu moment et va fer plorar, plorar i plorar, ara no series la persona que ets.

A vegades, les millors decisions són les que no et poses a pensar gaire. Les que prens per coherència, per lògica. Per molt mal que et facin. Perquè saps, que al final, et farà bé.

Un món que em fa por.

5 milions d’aturats. 245.000 famílies on cap dels membres treballa. La setmana passada van sortir les dades de l’atur, i em vaig esgarrifar.

M’indigna, em reventa, que els que ens han portat a aquesta situació estiguin com si res. Gaudint de Palaus, d’última generació i a sobre ens vulguin donar lliçons de com hem d’actuar. Tenim una societat on els que ens hem format, hem treballat, ens ho hem guanyat i hem tingut una vida dins de les nostres possibilitats; aquests, nosaltres, som els que ara no tenim res. Per culpa d’uns quants, ja molts, que s’ho han patejat tot per el poder. El maleït poder.

Des del 2008, que no veiem la llum al final del túnel i no sembla que ens hi acostem gaire. Tot el contrari; sembla com si cada dia ems enfonsem més.

Tots els colectius en són afectats per la crisi, però per els més joves, els d’entre 18 i 30 anys crec que són els que ho tenen/tenim més negre. Estem creant una societat que als més joves se’ls diu que, tan si estudien com si no, difícilment aconseguiran una feina de la seva especialització. Quina gran motivació, carai.

Però totes les crisis tenen coses bones. I és que et fan reaccionar. Et posen en alerta. Conec, i segurament molts de vosaltres també, gent del meu voltant, que tenen un concepte de la vida i el treball una mica allunyada de la realitat. Fa uns dies, em vaig trobar una excompanya. I em vaig esgarrifar.
Té una bona formaciô i no troba feina de la seva especialització. Ha tingut diferents ofertes i no les ha agafat. Quan li vaig demanar perquè, em va respondre: ‘Tu creus que jo agafaré una feina de cambrera o dependenta de botiga per 900 euros quan puc estar a una oficina?’. Jo, incrèdula, no li vaig dir res. Potser per por a ferir-la. Perquè ella sola un dia s’adonarà del que va deixar perdre.

Bonica, alguns hem hagut de tenir feines ‘de merda’, com tu dius, per ara gaudir-ne d’una que ens encanta, que ens motiva. Les grans oportunitats no arriben a la primera de canvi i sense lluitar-les. Res se’ns regala. Res.

Les veritables recompenses de la vida, les que et fan tocar-te la cara per veure si estàs somiant, les has de lluitar i només amb esforç, paciència, lluita i treball es poden aconseguir. Els valors no només els hem de comunicar de cara a la galeria, també els hem d’utilitzar en la nostra vida, en els petits detalls, en les nostres petites accions del dia a dia.