Entre la multitud.

Fa pocs dies, vaig fer un canvi d’aires i vaig canviar la muntanya per el mar. La ciutat per el poble. Platja, oci, aglomeracions, calor i molt, molt descans. Sense mirar el rellotge i sense preocupar-me per els deures i obligacions del dia a dia. Continua llegint

El Barça de les trinxeres.

El Barça arribava a la final de la Copa del Rei amb poc a guanyar i molt a perdre. Haver caigut als quarts de final de la Champions davant l’Atlètic de Madrid amb un joc gens convincent i amb la sensació que tot i perdre al partit d’anada, no van estar al 100%; i haver sigut incapaç de guanyar a un Granada que estava en posicions de descens feia que aquesta final fos molt descafeïnada. Hi havia la sensació que aquest partit no interessava ni a Barça ni a Madrid. Continua llegint

Tots som egoistes.

Quan a un veí, amic o conegut, li passa una desgràcia, la sentim com a pròpia i ens frustra molt no poder fer res per apagar el seu dolor. Perquè, en el fons, sabem que cap paraula serà un consol per ells. Només farà que puguin suportar una mica més bé el dolor i la ràbia. Continua llegint

Ser català, un sentiment.

Fa pocs dies, vaig dinar amb una persona indecisa respecte al procés que es viu a Catalunya. Però potser indecisa no seria la paraula correcta. Forma part d’aquestes persones que creuen més en l’unió imposada que en la llibertat i que veuen la independència com una cortina de fum. Ell va exposar els seus arguments i jo els meus. Els seus es repetien constantment, dient que el govern espanyol acabaria pactant amb Artur Mas. Quan et repeteixes tant, és que ja no et queden arguments per convèncer-te a tu mateix. Continua llegint

El Barça s’ha oblidat de qui era.

Dimecres passat, el Barça es jugava molt més que una eliminatòria de Champions, jugant els quarts de final contra l’Atlètic de Madrid. I molts vam tenir la sensació que a partir del minut 4 de partit, el Barça hauria de remar molt per capgirar la truita. Que ja no se’n sentia capaç, o que s’havia deixat anar. Continua llegint

L’habitació buida.

Cada dia, al despertar-me, el primer que faig és obrir la porta de la teva habitació tot esperant veure-t’hi dormint. Abrigat fins al coll i amb dues mantes a sobre, com t’agradava dormir. Res rea capaç de despertar-te, ni tan sols el soroll dels talons de la teva germana quan creuava la porta de casa. Continua llegint

La vida en blanc i negre.

Tots podem entendre que un català o un espanyol no vulgui que s’acabi celebrant la consulta. I ho entenem perquè els que defensem el referèndum, ho fem perquè volem que votin tant els que hi estan a favor com els que hi estan en contra. És l’única manera d’avançar, de no encallar-nos, de saber què volem. Però ells no creuen en això. Ells creuen en la falsa democràcia. Continua llegint

Aprendre a seleccionar.

Quan tens setze, disset o divuit anys et penses que el món està als teus peus. Que ho podràs assolir tot, que podràs tocar el cel amb les mans, que no hi ha res inabastable. Les teves amistats o s’enforteixen o s’acaben de destruir i no et pares a pensar perquè ells són els teus amics. Així com tampoc ho fas quan t’enamores d’algú d’aquella manera tan intensa, tan teva, i que a tu et sembla que és amor. Perquè és clar, deu ser alguna cosa molt poderosa, molt important el que sents si no pots fer res sense pensar en aquella persona i estàs a tot hora en un núvol, oblidant la resta. Continua llegint

El club que ens deixaran.

Avui, 5 d’abril, el soci està cridat a les urnes per votar si està a favor o en contra sobre la proposta del nou Espai Barça. Fa dies que se’n parla; de fet, el propi club ha fet una campanya en què semblava que si votaves que no, eres un insensat. Tenen la necessitat de guanyar perquè saben que s’hi juguen molt. Saben que si ho acaben perdent, tenen els dies comptats a la butaca que tan orgullosament representen. Tinc la sensació que aquest és un referèndum aigualit. Abans de saber els resultats, tots, o quasi tots, sabem que guanyarà el sí. I de tros. Continua llegint

Viure com un nen.

M’assento a la butaca. El concert està a punt de començar. Observo què hi ha al meu voltant, em fixo en la gent que comença a entrar al teatre. Parelles joves, matrimonis amb nens petits, adolescents que amb prou feines passen dels divuit anys. Continua llegint