Les presències virtuals.

Recordo el primer telèfon mòbil que em van comprar els meus pares. Acabava de fer setze anys i ja portava alguns mesos darrere d’ells demanant-los un mòbil. Totes les meves amigues en tenien i ja se sap que a aquesta edat, tot el que tens et sembla poc. I tot el que tenen les altres, et sembla molt. Continua llegint

Encaixada de mans.

Ring-Ring. Era la cinquena vegada que la Laura la trucava, la seva amiga de l’ànima, des de que tenien ús de raó. I cada minut que passava tenia menys ganes d’agafar-li el telèfon. Ara mateix sentia que era la pitjor companyia possible. Continua llegint

Àngels que són persones.

Viatjar amb tren sempre m’ha transportat a connectar amb les altres persones. A imaginar les seves vides, a saber què hi fan en aquell tren. A somiar. Des de que vaig descobrir que a l’Arnau li anava molt bé oblidar les aglomeracions d’una ciutat i era més feliç i més tranquil viatjant amb tren, que cada dia fem el nostre trajecte així. Continua llegint

La dona perfecta.

Era la nena que tots els pares dels seus amics voldrien tenir. La filla ideal. L’amiga incondicional que sempre hi era, disposada a fer el que sigui per els seus. La néta perfecta que cada dia ajudava l’àvia a fer el dinar i s’assentava amb l’avi, on  li explicava la seva vida. Petaven la xerrada fins que ell s’adormia. Continua llegint

El petit luxe de deixar d’odiar

Tots, en algun moment, ens sentim odiats per algú o odiem a aquelles persones que ens han fet mal. Sentim la traïció a la boca de l’estómac. La ira. La ràbia. La injustícia. I ho diem amb la boca ben oberta, ho cridem als quatre vents, com si n’estiguéssim orgullosos. Continua llegint

Els maleïts ismes.

De sobres és conegut que el Barça, durant els seus cent deu anys d’història, ha viscut immers en els seus ismes. Cruyffistes, Guardiolistes, Rosellistes, Laportistes. Són els que ens fan creure que defensen el Barça per sobre de tot i quan algú amb qui no combreguen en les seves idees, viu moments complicats, són els primers a sentenciar-lo. A titllar-lo de becari, de poca cosa. Obviant el passat, el dolç passat, els bons moments i les meravelloses estones que ens van fer passar a tots. Continua llegint

Quan les cicatrius es fan més llunyanes.

Era una dona vital, plena d’energia i a qui res l’havia pogut doblegar. Ni tan sols la mort de l’amor de la seva vida, deixant-la amb dos nens petits i encara, una família per construir. Tota una vida per endavant. Continua llegint

Quan la vida se t’emporta.

Maleït càncer. Aquest esfereïdor horror que tots, o quasi tots, hem viscut de ben a prop. El càncer no entén de sexes, ni de rics ni de pobres, i tampoc d’edats. No diferencia de colors i està ple d’injustícies, d’incomprensions, de desgràcies que no entenen de sentiments. És un terratrèmol que t’arriba de cop, com una gran llosa i, a vegades, se t’emporta com si això fos el més normal del món.. Sense mirar el llegat que has deixat, el teu camí, el que deixes enrere. Continua llegint

Reivindicar el dret a queixar-nos.

Quan una persona del nostre entorn té problemes familiars o econòmics, solen venir al nostre cap frases com: ‘És que ho tinc tot. No em puc queixar. En realitat, sóc afortunada’. ‘Tu rai, que ets tan jove i ho tens tot al teu abast’. Doncs no, no és això. Continua llegint