Petites i grans complicitats.

Acabaven d’arribar al centre de Llafranc, on cada any hi estiuejaven. Amb prou feines es podia olorar la primavera i com que entre setmana eren escasses les estones que podien passar junts, els caps de setmana fugien de la quotidianitat i s’escapaven a algun raconet. Sense dir res a ningú.

La Lia tenia 32 anys i era advocada. Per la seva feina, estava acostumada a vestir d’una determinada manera i ja s’havia acostumat a arreglar-se sempre. Li agradava comprar roba, mirar-se al mirall i es posava nerviosa quan veia que a ell, en Joel, això no li importava ni gens ni mica.

Ella que sempre imaginava i es feia mil pel·lícules de com seria el seu amor, resulta que s’havia enamorat d’allò que sempre deia que mai faria. Que no anava amb ella.

Qualsevol que els veiés els podia tractar com a amics o com a companys de pis però mai com a parella. No podien ser més contradictoris, més diferents, més desiguals. Però eren tremendament semblants en l’essencial, en el verdaderament important.

En Joel portava dos tatuatges al braç, un piercing a cada orella i ni tan sols sabia què eren les camises. Per ell, la comoditat era una samarreta, uns texans –vells- i unes simples bambes. Ella era la dona elegant, la dels pantalons estrets i les camises florejades. La dels talons impossibles. No podien ser més diferents i no es podien entendre més bé.

Quan les seves amigues li preguntaven com es podien entendre tant bé –elles mai van aprovar aquesta relació-, ella ho argumentava dient que es veien molt poc. Que les seves feines els hi ocupaven moltes hores i que vivien bé així, independents l’un de l’altre. I quan es necessitaven, es buscaven. Sabent que l’altre hi seria sempre, incondicionalment. Ni tan sols s’ho havien de preguntar.

La Lia sempre havia pensat que quan t’has de posar a pensar què sents per l’altre persona, és que inconscientment ja no sents el mateix. I aquest moment no havia arribat, afortunadament.

S’acabaven d’assentar a una terrassa del sempre romàntic Llafranc. Tots dos van demanar una Coca Cola, van abandonar els seus telèfons mòbils i es van observar. Tranquils, tendres, sense dir-se res durant una llarga estona. Darrere seu, hi havia un parell d’àvies jubilades que xiuxiuejaven sobre ells, sobre la Lia i en Joel. Xiuxiuejaven i no amagaven què és clar, aquest parell de joves no es diuen res, ja no s’aguanten l’un a l’altre. No tenen res a dir-se, s’avorreixen.

La Lia va deixar escapar un somriure i aquesta vegada tampoc va dir res. Es va sentir guapa, orgullosa i estimada, com mai. Sempre li havien explicat que quan dues persones no es deien res i regnava el silenci era perquè estar junts sense parlar era el senyal d’un gran distanciament entre ells. Un distanciament irreversible.

Sí, era veritat, no es deien gran cosa. Però hi ha persones amb les que a vegades no es necessiten tenir grans converses. Perquè t’hi entens amb una facilitat sorprenent sense ni tan sols obrir la boca. A vegades, ni amb una mirada. Se’n diu complicitat. Petites i grans complicitats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s