Por a estimar.

L’Anna sempre havia pensat que tenia una família d’ensomni. D’aquelles unides, que ja no en quedaven. Que només s’aguanten quan l’amor, la confiança i el valor van de la mà.

Feia just un any que els seus pares havien celebrat els trenta anys de casats. Li semblava extraordinari que passés el que passés, estiguessin sempre junts. Com si cap mur pogués enderrocar-los. I no és que no hi hagués motius per engegar-ho tot a rodar, el contrari. Però suposo que quan has trobat el teu camí, la teva persona, no et surt res més que entregar-te. Amb l’ànima.

I potser sí que era veritat el que li havia explicat una vegada la seva mare. Que si no haguessin tingut obstacles (els col·leccionaven), ara no estarien junts. Que la verdadera fortalesa apareix quan no tens res, quan ho has perdut tot. Per tornar a renéixer.

Havia après com de meravellós és saber perdonar i que et perdonin. Com et sents de bé quan sents que pertanys a alguna cosa, a algú, a una llar I també li havien ensenyat que absolutament tothom mereix una segona oportunitat, a pesar de tot. Del que t’hagin pogut fer i de la ira que en cert moment tots mostrem. Ira que al cap de cinc segons ja ens en penedim.

Ella no sabia explicar-se perquè però justament ara, quan acabava de fer els vint-i-cinc anys, sentia que havia estat massa enganxada a la seva família. Que tant d’amor, tanta protecció i tant patiment, li havien aturat les ales. No l’havien deixat volar. I ara volia enlairar-se, sola. I, sí, era molt possible que no se’n sortís, que aquesta nova aventura li acabés sortint malament però en tot cas, era el seu error. El seu aprenentatge. De ningú més. I sabia que ho havia d’assumir ella sola, sense donar explicacions a ningú.

Mai va trobar a faltar un germà perquè sempre va sentir-se indispensable, única. Potser massa. I no s’enyora allò que mai has tingut. És més, ho veus de lo més normal. I no, no ho és. L’Anna, ella sempre tan delicada, tan petita, tan protegida.

Es trobava a dins d’una bombolla i per ella era un gran esforç sortir d’aquí. El que per les seves amigues era la quotidianitat, la rutina, el que tocava.. Per ella era un verdader miracle. Veia impossible aconseguir allò que realment anhel·lava. Tenia grans pors i amagava moltes coses, oblidant que sempre hi ha algú que mira més enllà dels seus ulls i que et pot fer caure la vena dels ulls.

Tenia por a estimar. Pànic. Cada vegada que algú se li acostava i es fixava en la seva cara, en els seus immensos ulls, en els seus llavis; ella, a contracor, feia tot el possible per allunyar-se’n. Intentant convèncer a l’altra persona que perdia el temps amb ella. Que era inútil seguir. Que se n’acabaria cansant. I quan arribava a casa feia veure que s’estava convencent que allò era el correcte, el que havia de fer. El que li havien ensenyat.

No sabia actuar d’una altra manera. Potser no en sabia perquè no havia aconseguit sanar les seves ferides. Seguien allà. I sempre que tenia una nova oportunitat les recordava, com si retrocedís uns anys enrere. Anys, en què l’amor o el que ella es pensava que era amor, la va encegar.

El dolor, les llàgrimes a la boca de l’estómac, el mai més. Res d’això li permetia ressorgir del pou, quan en el més grans dels seus desitjos era només això, estimar. Permetre’s estimar. A qui sigui, on sigui, quan sigui. I equivocar-se, com el més gran dels aprenentatges.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s