Encaixada de mans.

Ring-Ring. Era la cinquena vegada que la Laura la trucava, la seva amiga de l’ànima, des de que tenien ús de raó. I cada minut que passava tenia menys ganes d’agafar-li el telèfon. Ara mateix sentia que era la pitjor companyia possible.

Aquell mateix dia havien tingut una discussió molt forta amb en David, el seu nòvio des de l’adolescència. De les que et fan pensar si val la pena continuar o si els braços ja no et permeten aixecar el vol. On ja no tens forces per girar la truita, per fer renéixer l’amor que un dia hi va haver.

No ho admetria davant ningú però ella sabia que feia molt temps que estaven junts com a una autoprotecció, per no reconèixer que es veien més com a grans amics que com a una parella. Cada vegada feien menys coses junts i ho excusaven per les seves feines o que enyoraven les famílies.

Després d’una hora de nervis, retrets i crits, ell va creuar la porta sense acomiadar-se, potser intuïnt que aquella seria l’última vegada que entrava a allò que alguna vegada els dos havien anomenat, una llar.

Abans de passar per la dutxa, va passejar per tota la casa i es va enfonsar recordant cada moment junts. La primera vegada que la va convidar a sopar. La primera vegada que li va fer l’amor.

Es va assentar a terra, es va agafar els genolls i inconscientment, va començar a plorar, a sanglots. Com si no pogués parar. No plorava per haver perdut el seu amor, plorava perquè s’estava adonant que realment no l’estimava, ni hi confiava. I li rebentava comprovar com pot ser que amors tan intensos, tan duraders, es puguin desfer d’un dia per l’altre. Li semblava una gran injustícia que li passés això. Perquè donaria la vida per sentir-se com el primer dia, però no s’hi sentia. Res més lluny de la realitat.

Va agafar les claus de casa i tres o quatre monedes, deixant el mòbil al saló de casa. Va entrar al primer bar que es va trobar. Eren quarts d’onze de la nit i només tenia ganes d’afogar-se en l’alcohol. O de dormir fins d’aquí deu anys. O d’oblidar que hauria de donar moltes, moltes explicacions.

El bar estava tan ple que va trobar dificultats per trobar una taula buida. Va saludar quatre coneguts mentre va veure que un dels veïns del seu bloc s’estava apropant a ella. Es va maleïr a ella mateixa i va desitjar que en aquell moment el món s’aturés. L’última cosa que volia ara era explicar perquè feia aquesta cara d’empipada amb el món i a més, amb el veí del segon, que sí, era molt guapo però també molt pesat.

Ella es va esforçar per somriure i sembla una noia educada mentre li sorprenia veure’l a ell amb una cara molt seriosa. Com si ella li hagués fet alguna cosa. Va decidir que l’escoltaria, perquè era evident que ell volia dir-li alguna cosa.

Ella donava molta importància a la roba que portaven els homes, a la seva planta. Se’l va mirar fent veure que ell no se n’adonava. Samarreta blava i texans. Senzill, informal. Potser era ella que el jutjava sense conèixer-lo, potser no era tan pesat com es volia fer creure a ella mateixa.

–       No et preguntaré com estàs perquè és evident que els teus ulls ja m’han respòs. Ho puc saber per la teva mirada i també perquè els teus dits tremolen. Només beurem, riurem i celebrarem la vida que per això estem aquí.

No me n’havia adonat i m’havia agafat la mà, sense permís. Perquè no m’havia queixat? En qualsevol altre moment, hagués posat el crit al cel. I ara, inexplicablement, estava partint-me de riure sense tenir cap motiu aparent per fer-ho.

I no, no he pensat en tu, David.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s