Àngels que són persones.

Viatjar amb tren sempre m’ha transportat a connectar amb les altres persones. A imaginar les seves vides, a saber què hi fan en aquell tren. A somiar. Des de que vaig descobrir que a l’Arnau li anava molt bé oblidar les aglomeracions d’una ciutat i era més feliç i més tranquil viatjant amb tren, que cada dia fem el nostre trajecte així.

És veritat que a les hores puntes el transport públic també va ples de nens petits, d’adolescents i de gent gran però ni en aquests moments ell es posa nerviós. És curiós com de fàcil i alhora de difícil és aconseguir que ell se senti que pertany a alguna cosa. Que no se senti assenyalat.

Avui havíem de llevar-nos ben d’hora per anar fins a Mataró i passar uns dies amb els meus pares. Els últims dies havien sigut complicats i els dos necessitàvem desconnectar dels problemes quotidians. Quan tens un fill amb síndrome de Down no saps mai com has d’enfrontar el dia, què et pot passar avui. És una odissea: la felicitat i l’absoluta tristesa en un sol instant, en tota una vida. Sense poder tirar enrere. Acceptant que t’ha tocat allò i que és per algun motiu.

Recordo perfectament el dia que el vaig portar al món. Encara no m’he pogut treure del cap el gest de la ginecòloga al veure com era, què li passava. Se’n va adonar des del primer minut i jo sabent que passava alguna cosa, vaig voler creure’m que tot aniria bé. I realment, hi ha anat. Molt millor del que mai m’havia imaginat.

Amb ell, no puc anar a tot arreu. Quan se sent rodejat de gent, es mostra insegur, fred i creix el seu mal humor. Ho interpreta com un món diferent del seu, una part de la vida que no coneix. No sap com els altres el veuran i té por a la seva reacció envers ell perquè, el meu Arnau, és un nen diferent a la resta. Molt diferent. I tan de bo tots ho fóssim una mica.

És tan tremendament carinyós que omple la meva vida de tal forma que no em cal res més. Però no tothom és així. Hi ha persones a les que no els agrada que els toquin, els abracin i quan algú ho fa, els hi mostren rebuig. Malauradament, ens hem trobat amb molts casos així. Ell necessita amor i en professa a cada moment. És incapaç d’entendre que hi ha gent buida, que és preocupa més per el què diran i per el que toca fer, que per abandonar-nos a l’amor.

Entrem a l’últim vagó del tren. Ens assentem davant per davant. Mentre jo col·loco les jaquetes i les bosses al meu costat, m’adono que ell no em mira, està pendent d’una altra cosa. Procuro fixar-me en el destí dels seus ulls, aquests tan peculiars que observen el món amb els ulls ben oberts, per no perdre’s cap detall.

Al nostre costat, tres o quatre nois que amb prou feines arriben als quinze anys observen l’Arnau amb petites rialles, amb sorna. Es xiuxiuegen alguna cosa l’un a l’altre a cau d’orella. Porten els pantalons a l’altura dels genolls i uns grans auriculars tot i que la música que escolten la sentim tots els que ocupem l’últim vagó.

Ell s’ha adonat, sense que jo li digui, que s’ha convertit en el centre d’atenció, que aquells quatre nois parlaven d’ell, que se’l miraven perquè veien com n’era de diferent. I ja se sap que el que és excel·lent, per diferent, l’ésser humà ho vol apartar perquè li provoca inseguretat. Volem fer veure que no existeix.

Aparta la mirada d’ells i m’observa, buscant la meva aprovació. Sabia què passaria. Havia viscut aquestes moments centenars de vegades. Ploraria, rabiaria. Se sentia assenyalat, marcat amb el dit. I aquesta era la seva manera de fer-se notar, de reivindicar-se. D’ensenyar als altres que en el fons les persones no som tant diferents. Que només hem de voler entendre’ns i que tot és una qüestió de voluntat i de fe.

Però jo m’havia equivocat. No va fer res del que jo havia previst.

–       Mama, si fa dotze anys haguessis sabut que tindries un nen com jo, què haguessis fet? Tenies planejada una vida fins que jo vaig arribar? Si fossis una desconeguda com ells, també m’assenyalaries?

Les meves galtes ja estaven humides. Plenes de llàgrimes, de petits sanglots. Li vaig agafar les mans, acariciant-li els dits,  i el vaig posar a sobre la meva falda per abraçar-lo, en un complet silenci.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s