La dona perfecta.

Era la nena que tots els pares dels seus amics voldrien tenir. La filla ideal. L’amiga incondicional que sempre hi era, disposada a fer el que sigui per els seus. La néta perfecta que cada dia ajudava l’àvia a fer el dinar i s’assentava amb l’avi, on  li explicava la seva vida. Petaven la xerrada fins que ell s’adormia.

El seu avi li explicava les mil i una coses que ella ja se sabia de memòria perquè cada dia li explicava el mateix. I ella, a canvi d’uns caramels, l’escoltava embadalida. Com si cada dia hi hagués un capítol nou, una nova aventura. Li agradava pensar que un dia, ella, d’aquí cinquanta anys, també podria explicar el que ha viscut als seus néts. Sense malalties, tenint la memòria tan immaculada com ara. Recordant-ho tot.

Era la que sempre pensava amb els altres, que es desvivia per fer-los contents. Però hi havia certs moments que escoltar tant li cansava. Ella també necessitava que hi hagués algú que volgués escoltar-la, que se’n preocupés i en el fons anhelava pensar només en ella.

Aquest comportament el feia de manera inconscient. No se n’adonava i era la primera a ajudar la seva millor amiga, la mare o qui fos. Però ara sentia que se’n començava a cansar. Que no gosava explicar les seves coses a ningú perquè sentia –equivocadament o no- que li faltava alguna cosa. Alguna cosa essencial que no havia trobat enlloc.

Els seus pares sempre la van criar amb el lema de l’excel·lència, posant-li el llistó ben alt. Perquè fos la primera en tot i poguessin sentir-se orgullosos de la seva nena. Van tardar anys en veure que una nena no necessita això, que això a la llarga és el menys important.

Se sentia exigida per ells i només feia que pensar en què passaria si algun dia decebria els seus pares. Se sentia pressionada i no se n’havia adonat fins ara. Potser perquè des de que el seu pare va morir, ningú en aquella casa va saber agafar el timó. Tots van seguir vivint, més per obligació que per conviccions, i deixant que les coses passessin. Sense provocar-les.

Era una persona tremendament discreta i li costava horrors treure el que sentia, cosa que tampoc l’ajudava a obrir-se als altres. Havia de trobar el moment precís i la persona adequada per sentir-se prou segura com per buidar-se davant d’algú.

Donava tants consells als altres, explicava tan clarament el que pensava que s’havia d’oblidat de què era el que realment volia. I no s’havia parat a pensar si era feliç, si el que tenia ara era el que buscava. Si els amics, molts dels quals només servien per anar de festa un dissabte a la nit, l’omplien realment.

Començava a veure que tot això, tot el que havia fet per els altres, no havia servit per absolutament res. I havia moltes coses que desitjava haver fet i no havia acabat fent per por als altres, a la seva reacció, a deixar-la apartada. Ella, com tothom, també volia viure, actuar de forma espontània sense pensar si allò està bé o no.

S’havia cansat de les històries que els seus amics li explicaven, que no li interessaven. S’havia cansat d’intentar ser una cosa que realment no sentia, no li era propi. I ara volia viure. Arriscar-se.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s