El petit luxe de deixar d’odiar

Tots, en algun moment, ens sentim odiats per algú o odiem a aquelles persones que ens han fet mal. Sentim la traïció a la boca de l’estómac. La ira. La ràbia. La injustícia. I ho diem amb la boca ben oberta, ho cridem als quatre vents, com si n’estiguéssim orgullosos.

Quan ens fan mal, quan ens sentim ferits, o el que és pitjor i verdaderament irrecuperable, quan ens deceben, tenim tanta rancúnia dins nostre que quasi desitgem que els altres pateixin tant com nosaltres. Que sentin el dolor en pròpia carn. Quan ens sentim debatuts, ens costa d’entendre que els altres facin la seva vida aliena al nostre propi dolor. Inconcebible.

Tothom segueix amb la seva vida, la seva parella, la seva feina i nosaltres estem aquí, de capa caiguda, sense entendre com alguns tenen tant i altres tan poc. Afogats en la nostra pròpia soledat.

Fins que passen les setmanes, els mesos, els anys i ens adonem que odiar algú és donar-li avantatge, és fer-lo content. Amb aquesta actitud, només fem que donar-li importància i que ell o ella encara se senti amb dret de condicionar la nostra vida. Com si mai haguéssim tancat aquella porta, com si les petites escletxes encara poguessin sortir a la llum.

Per molt que les persones del nostre entorn ens ho recordin i es facin un fart de fer-nos entendre que aquell no és el camí correcte, nosaltres som incapaços de veure-ho. Vivim en la nostra pròpia bombolla i ens costa veure més enllà dels nostres ulls.

Deixar d’odiar és un petit luxe que tots ens hauríem de poder permetre i que porta temps, molt temps. L’única manera de tirar endavant, de seguir i aprendre del passat és precisament aquest: superar-lo, apartar-lo del nostre camp de visió. No perdre’l de vista però sí no pensar-hi com un obstacle. Com una maleïda pedra que ens allunya del nostre camí, del nostre horitzó.

El dolor no desapareix, roman aquí, en un raconet dins nostre. I potser és una sort que no oblidem les grans coses que ens passen, ni les positives ni les negatives. Si ho oblidéssim ràpid no n’aprendríem i viuríem en una línia estable, recta, sense emocions. És molt millor que et penedeixis del que has fet però mai del que no has fet. Qui sap, potser demà ho acabaràs lamentant.

Amb el pas del temps els records, les llàgrimes i les lamentacions es van fent més llunyanes, menys presents. I canvia la teva manera de veure la vida. Ara ja no ho odies, sinó que fins i tot has après a perdonar, a veure les coses d’una altra manera. De cop, sembla com si comencéssim a perdonar, a relativitzar, a créixer. Beneït moment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s