La vida en blanc i negre.

Tots podem entendre que un català o un espanyol no vulgui que s’acabi celebrant la consulta. I ho entenem perquè els que defensem el referèndum, ho fem perquè volem que votin tant els que hi estan a favor com els que hi estan en contra. És l’única manera d’avançar, de no encallar-nos, de saber què volem. Però ells no creuen en això. Ells creuen en la falsa democràcia. Continua llegint

Aprendre a seleccionar.

Quan tens setze, disset o divuit anys et penses que el món està als teus peus. Que ho podràs assolir tot, que podràs tocar el cel amb les mans, que no hi ha res inabastable. Les teves amistats o s’enforteixen o s’acaben de destruir i no et pares a pensar perquè ells són els teus amics. Així com tampoc ho fas quan t’enamores d’algú d’aquella manera tan intensa, tan teva, i que a tu et sembla que és amor. Perquè és clar, deu ser alguna cosa molt poderosa, molt important el que sents si no pots fer res sense pensar en aquella persona i estàs a tot hora en un núvol, oblidant la resta. Continua llegint

El club que ens deixaran.

Avui, 5 d’abril, el soci està cridat a les urnes per votar si està a favor o en contra sobre la proposta del nou Espai Barça. Fa dies que se’n parla; de fet, el propi club ha fet una campanya en què semblava que si votaves que no, eres un insensat. Tenen la necessitat de guanyar perquè saben que s’hi juguen molt. Saben que si ho acaben perdent, tenen els dies comptats a la butaca que tan orgullosament representen. Tinc la sensació que aquest és un referèndum aigualit. Abans de saber els resultats, tots, o quasi tots, sabem que guanyarà el sí. I de tros. Continua llegint

Viure com un nen.

M’assento a la butaca. El concert està a punt de començar. Observo què hi ha al meu voltant, em fixo en la gent que comença a entrar al teatre. Parelles joves, matrimonis amb nens petits, adolescents que amb prou feines passen dels divuit anys. Continua llegint