Els maleïts ismes.

De sobres és conegut que el Barça, durant els seus cent deu anys d’història, ha viscut immers en els seus ismes. Cruyffistes, Guardiolistes, Rosellistes, Laportistes. Són els que ens fan creure que defensen el Barça per sobre de tot i quan algú amb qui no combreguen en les seves idees, viu moments complicats, són els primers a sentenciar-lo. A titllar-lo de becari, de poca cosa. Obviant el passat, el dolç passat, els bons moments i les meravelloses estones que ens van fer passar a tots.

N’hi ha hagut prou amb què el Reial Madrid d’un magistral Carlo Ancelotti hagi destrossat al Bayern de Pep Guardiola a les semifinals de la Champions perquè alguns s’apuntin al carro de les crítiques del Pep. El que ens va fer grans, amb el que vam aconseguir 14 títols (14!) i ens vam sentir ben representats pel món. I no només esportivament. Aquests, que quan guanyàvem el triplet l’alçaven a un altar, ara són els mateixos que diuen que sense Messi, ell no és res. I es veu que es fan dir barcelonistes.

Pep Guardiola es pot equivocar. I tant, només faltaria que no ho pogués fer. Com la majoria dels mortals. I és precisament aquesta la seva grandesa. Que és admirable en la victòria i en la derrota, que és fidel a una idea encara que li passin la mà per la cara en el partit més important de la temporada. Que no defalleix mai, ni quan alguns se’l volen carregar abans de començar.

En algun moment, quan les coses anaven rodades, vaig arribar a pensar que hi havia hagut un verdader canvi al Barça. Que havíem après alguna cosa, que ja no estàvem dividits. Però va ser un miratge, un maleït miratge. El Pep ens va avisar dient que la grandesa del Barça i d’aquest estil es demostraria quan les coses no anessin bé, quan la pilota no entrés. I ha arribat aquest moment. Em sembla que tots hem entès que hem reculat trenta anys, que els ismes s’han tornat a instal·lar al club

I el soci està perdut. Li han ensenyat tantes cartes, li han explicat tantes coses –la majoria contradictòries-, que ara s’adapta a qualsevol discurs, a tot el que li venguin. Sigui d’aquí o d’allà. Segueixo trobant inconcebible que alguns gaudeixin amb les derrotes del Pep, que es puguin alegrar de les seves derrotes, del que ens va fer grans. Tireu d’hemeroteca aquests dies, riureu una estona.

Tampoc és novetat que el Barça torni a dividir-se en els que estimen al Pep i els que l’odien. El mateix ha passat amb Johan Cruyff, uns el veneren i els altres el volen enfonsar, peti qui peti. I així passa també al país, a Catalunya. Deu ser cosa de l’ADN.

Quan confiem en algú, quan el recolzem i ell ens ho torna amb esforç, treball, sacrifici i resultats; quan tenim tot això, després som capaços d’enfonsar-lo fent veure que tot li ha sigut regalat. Que tant mèrit no té.

El pitjor del tot? Que el soci s’ho creu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s