Quan les cicatrius es fan més llunyanes.

Era una dona vital, plena d’energia i a qui res l’havia pogut doblegar. Ni tan sols la mort de l’amor de la seva vida, deixant-la amb dos nens petits i encara, una família per construir. Tota una vida per endavant.

A vegades, quan la Laia, la seva filla, l’anava a veure i berenaven juntes, li seguia admirant la seva valentia, la seva extraordinària fe. La Laia pensava que a ella li encantaria poder enfrontar la vida així, amb la tranquil·litat que has fet tot el que estava a les teves mans. I quan la veia tan radiant, tan absolutament poderosa, es maleïa per lamentar-se dia sí i dia també de tot el que no té. D’aquelles petites foteses de la vida.

La Maria, des de molt jove, va haver d’aprendre a desviure’s per els altres i a portar algun caleró a casa. No va tenir una altra sortida i en aquell moment no li va importar. Va ser modista fins que va conèixer en Ramon i es va adaptar a una nova vida, sense protestar. A un amor extraordinari. No van necessitar més de vint-i-quatre hores per prendre la decisió d’emprendre una vida junts.

Ara, quan havien passat més de trenta anys i quan ja tenia la vida feta, havia tornat als inicis. Cada dia, durant unes hores, ajudava al taller de modista que tenia la seva germana. Se sentia útil, li agradava vestir les dones del poble, sentir-se part de les seves vides. Elles li explicaven les seves vides. Que si la fàbrica on treballa el meu marit ha tancat, que si el meu fill s’ha posat malalt, etc. Mil històries que ella escoltava, amb atenció, com si en una altra vida hagués sigut psicòloga. No volia sentir-se com una dona abandonada, que s’havia quedat viuda i no tenia cap més motiu per aixecar-se del llit.

La injustícia, la pena, el plor. Res d’això havia marxat. Seguia batent amb una força d’un huracà. El seu record seguia present en ella però poques eren les nits que no el somiava. Però havia après a sobreviure, a aixecar el cap i a fer aquelles activitats que mai havia pogut disfrutar. I que tampoc havia trobat a faltar perquè mai s’ho va plantejar.

Per suposat, es permetia plorar-lo. Necessitava fer-ho. Buscava els seus racons de soledat i recordava les cartes que s’enviaven quan festejaven i mirava els seus àlbums de fotos, ja amb ell malalt.

Quan l’enyorança omplia les seves estones i sentia un nus a la boca de l’estómac, trucava a la seva filla i li demanava si es podia quedar una estona amb els néts. Jugava amb ells, els hi comprava algun detall i sentia que la vida li estava recompensant amb aquest extraordinari regal que és la vida. Punyetera però a la vegada, preciosa.

Els dissabtes al matí anava a la perruqueria i se sentia guapa. Elegant. Indomable. Li agradava parlar amb les seves veïnes. S’explicaven la vida i estaven orgulloses de lo poc que necessitaven per sentir-se afortunades amb el que tenien. Potser perquè la vida ja els havia mostrat què era la duresa.

Ella mai va quedar-se tancada a casa, va procurar mantenir el cap ocupat i va descobrir que hi havia moltes maneres de ser feliç, d’aconseguir la plenitud. Que les generalitzacions no serveixen per res i que cadascú viu a la seva manera.

Va entendre que per feliç, havia de voler ser-ho. Ho havia de buscar. Havia de veure més enllà de la mort, d’acomiadar l’amor. De plorar, aguantar-se i seguir caminant. En realitat, la bella vellesa no era tan mala cosa. Se l’havia de saber portar i voler ser feliç.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s