Tots som egoistes.

Quan a un veí, amic o conegut, li passa una desgràcia, la sentim com a pròpia i ens frustra molt no poder fer res per apagar el seu dolor. Perquè, en el fons, sabem que cap paraula serà un consol per ells. Només farà que puguin suportar una mica més bé el dolor i la ràbia.

En moments així, intentem recolzar-los amb frases tan típiques com ‘Em tens per el que necessitis’ i quatre frases més que ens sabem de memòria per intentar passar aquest tràngol, que a nosaltres també se’ns fa molt dur.

A vegades no ens adonem que aquestes paraules, a la persona que pateix el dolor i la pèrdua, no li serveixen de res. Absolutament de res. És més, és possible que ells prefereixin que no obrim la boca. Que el nostre cos expressi el que no pot dir el nostre cor.

Quan patim, quan ens sentim derrotats, no volem que ens vinguin amb paraules boniques que en aquests casos, sempre queden bé. Volem fets, demostracions. Volem que ens obrin els ulls. Volem que ens obliguin a ser feliços. En realitat, hi ha poques persones intel·ligents emocionalment. Potser perquè tampoc és preocupen en ser empàtics, en voler entendre a l’altra persona. Al final tot es redueix en això: en voler.

En realitat, tots som una mica egoistes quan es tracta d’obrir els nostres sentiments, d’ensenyar les nostres debilitats i acceptar els nostres fracassos.

Quan ens sentim deprimits, poca cosa i només volem amagar el cap sota l’ala, desitgem amb totes les nostres forces que vingui algú a qui estimem i ho acabi solucionant. Com si fos una vareta màgica. I això no passa mai. I ja sé que és llei de vida, que cadascú té la seva vida. Però fa mal. Fa mal al cor, a l’ànima, a la pell.

En realitat, tots som molt egoistes i cada problema, cada sotragada l’hem de solucionar nosaltres perquè, al final, ningú vindrà a plorar per tu. Ningú t’aixecarà del terra.

Però això sí, quan arribis a dalt de tot, quan triomfis, tots s’apuntaran al carro del triomfalisme i vindran a dir-te: jo ja t’ho deia. Ja t’havia avisat. Sí, és clar. I tu somriuràs, més orgullosa de tu que mai.

Perquè sí, ningú va plorar amb tu però tampoc ningú et va fer ressorgir de la tristesa i vas ser només tu qui es va fer forta en la debilitat, en els pitjors moments. Per això, l’únic que has de fer ara és celebrar-ho.

Celebrar la vida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s