Ser català, un sentiment.

Fa pocs dies, vaig dinar amb una persona indecisa respecte al procés que es viu a Catalunya. Però potser indecisa no seria la paraula correcta. Forma part d’aquestes persones que creuen més en l’unió imposada que en la llibertat i que veuen la independència com una cortina de fum. Ell va exposar els seus arguments i jo els meus. Els seus es repetien constantment, dient que el govern espanyol acabaria pactant amb Artur Mas. Quan et repeteixes tant, és que ja no et queden arguments per convèncer-te a tu mateix.

La conversa estava plena de cordialitat, d’un bon debat, fins que ell va dir unes paraules sobre el President de la Generalitat, que em van deixar una mica descol·locada:

CiU i Mas ens estan enganyant. Jo el vaig votar perquè no sóc independentista i ara ens està decebent canviant totalment el rumb del partit. I ho fa per guanyar vots i mantenir-se a la butaca del poder.

I no. No havia entès res. Artur Mas no ha canviat res, el contrari. Ha escoltat el que val la majoria del poble, independentment del que pensi ell. Ha fet el que faria qualsevol president en un país normal, i  això és democràcia. Això és el que es demana al Congrés dels Diputats: llibertat. I que ens responen amb prohibició, amb opressió. I es demana amb educació, respecte i sense alçar la veu. Potser això és el que els fa més ràbia; que no ens alterem, que ens posem nerviosos, que seguim fent el nostre camí.

Una de les coses que també em va sorprendre és que va dir que no se sentia català. I potser per això no es veia implicat en el procés sobiranista. Ell se sent ciutadà del món i si demà li diuen que ha d’agafar les maletes i marxar a l’altra punta de món, ho farà sense cap mirament.

Admiro aquest tipus de persones que poden obviar el que sent el cor amb tanta facilitat. M’encantaria tenir aquesta habilitat. Jo me’n sento incapaç, i menys des de que vaig assistir a la Via Catalana i una simple encaixada de mans m’ho va remoure tot.

Per mi, això no té motiu de discussió. Ni tan sols m’han de preguntar si em sento catalana o no perquè el sentiment és obvi. I em costa d’entendre que els que ens volen convèncer que això de la independència acabarà en un no res, siguin precisament els que no s’estimen ni una mica Catalunya.

El millor de tot? Que votarà Sí-Sí. Que no és un indecís, que el llibre que li vaig regalar del gran Eduard Voltas, el podrà regalar a algú altre. A un indecís, que n’hi ha a cabassos.

 

4 pensaments sobre “Ser català, un sentiment.

  1. Jo sóc independentista, però en part estic d’acord amb el que diu aquest noi amb qui vas parlar de què CiU utilitza la independència com a cortina de fum, per amagar totes les retallades que estan fent tant en cultura com en sanitat i educació, etc. Potser sí que és veritat que ens volen portar a la independència, però governats per ells ens quedarem encallats en la mateixa situació en la que ens trobem ara mateix. Per això, crec que la independència només és el principi, hem d’anar més enllà (sempre pacíficament, és clar, sinó perdrem tota la humanitat en el camí). No sé si hem faig entendre de la meva posició 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s