L’habitació buida.

Cada dia, al despertar-me, el primer que faig és obrir la porta de la teva habitació tot esperant veure-t’hi dormint. Abrigat fins al coll i amb dues mantes a sobre, com t’agradava dormir. Res rea capaç de despertar-te, ni tan sols el soroll dels talons de la teva germana quan creuava la porta de casa.

Entro a la teva habitació i tot segueix exactament igual. Els teus marcs de fotos de quan eres petit, el teu armari ple de roba i les teves bambes on ja no s’hi distingeix ni el color de lo gastades que estan de jugar a futbol. Com si no te n’haguessis anat, així, de sobte, sense avisar.

Un dels psicòlegs de l’hospital ens va dir que necessitàvem ajuda i que tardaríem dies a assimilar que mai més tornaries. Ens va mentir. És impossible assimilar el que no té explicació, ni justícia, ni res. El teu pare sempre em diu que visc en una realitat paral·lela, que la meva mirada és una línia estable, sense alts ni baixos. Que visc la vida flotant.

I quan sento aquestes paraules, no tinc ni forces per cridar-lo i fer-li entendre que no cal que em demani impossibles. Que hi ha coses que no es poden aconseguir d’un dia per l’altre. Ni en tota una vida.

M’estiro al teu llit, tanco els ulls i sento les teves mans com m’abracen mentre em diuen a cau d’orella: ‘Bona nit, mama xula’. Ets aquí, tan proper, que dins meu tinc el convenciment que no has marxat. Que obriré els ulls i sentiré la clau de la porta com es gira i inundes la casa d’energia, de vitalitat. De tu.

A la vegada, també ets llunyà. Tan inaccessible que mai més podré sentir el teu somriure, cada matí, quan et preparava el teu pa amb nocilla.

I saps què? No ploro. Des de que se’t van endur, no he vessat ni una llàgrima. I no perquè em faci la orgullosa i la valenta, sinó perquè no puc, no em surt de dins. Més d’una vegada he notat com al teu pare se li humitegen els ulls i llavors no puc fer res més que abraçar-lo, intensament. I ni així ploro.

Segueixo fent les mateixes coses de sempre. Passejo amb el teu pare però m’és impossible parlar amb ell –ni amb ningú- de la teva pèrdua i a ell li costa tant d’entendre. Suposa que cadascú porta el dol a la seva manera.

El meu cos, la meva presència, és aquí. Però la meva ànima ha mort amb tu. Recordo perfectament quan li vaig dir a la meva mare que estava embarassada. I les seves paraules són una lliçó de vida que encara tinc present:

–       Enhorabona, nena. Però adona’t que ara ja vius per algú, que els teus problemes seran menors. El vincle que acabes de fer amb ell no morirà mai. Ni tan sols la mort separarà l’amor entre una mare i un fill.

I quanta raó tenia. El meu cos, la meva presència, és aquí. Però la meva ànima ha traspassat una frontera, ha mort amb tu. No visc, sobrevisc.

Però el pitjor de tot és que quan em paren pel carrer, només fan que compadir-me i parlar-me de tu, de la desgràcia que, llei de vida, ens ha tocat viure.

I és que ja no sé com explicar-los que jo també vull viure. Que em mereixo viure! I que et recordem encara que no parlem de tu a cada segon. Perquè jo sí, estic viva. I la vida, mai  millor dit, és un regal.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s