Aprendre a seleccionar.

Quan tens setze, disset o divuit anys et penses que el món està als teus peus. Que ho podràs assolir tot, que podràs tocar el cel amb les mans, que no hi ha res inabastable. Les teves amistats o s’enforteixen o s’acaben de destruir i no et pares a pensar perquè ells són els teus amics. Així com tampoc ho fas quan t’enamores d’algú d’aquella manera tan intensa, tan teva, i que a tu et sembla que és amor. Perquè és clar, deu ser alguna cosa molt poderosa, molt important el que sents si no pots fer res sense pensar en aquella persona i estàs a tot hora en un núvol, oblidant la resta.

No et pares a pensar en les discussions que us teniu perquè ni et planteges dir-li que no a alguna cosa. potser per temor a la seva reacció, perquè saps que et domina a la perfecció. Que ell només ha de moure mig dit perquè tu hi vagis corrents.

Normalment, l’adolescència és així, i ens passa amb tots els aspectes de la nostra vida. Fins que comences a fer-te gran i, sense adonar-te’n, a assumir unes responsabilitats. Fins que fas els vint anys i de cop sembla com si hagis crescut una barbaritat, com si aquella noia de l’adolescència no fossis tu. Com si haguessin passat dècades. I veus la majoria d’edat ben llunyana.

A partir dels vint anys, comences a seleccionar més bé i amb més cura les persones que t’envolten. Comença a no importar-te el que et diguin els altres i vas aprenent una lliçó que et servirà per tota la vida: aprens a dir NO. Potser us sembla una tonteria però ser exigent, poder triar i saber el que et convé i sobretot el que no et convé et fa adonar que aquest cop, sí has madurat.

I ja et sents gran. I t’encanta aquesta sensació. Perquè comences a sentir-te lliure i a deixar-te d’importar el que diguin els altres. Perquè sí, cauràs, cinc-centes mil vegades, una darrere l’altra però al final t’acabes adonant que l’únic important és que facis el que realment sents. Que juguis el teu partit. La resta, ho has de relativitzar. O aprendre’n, perquè de fàcil no en té res.

És en aquesta època quan a la teva vida es van produint canvis. Alguns que et semblen insignificants i d’altres que són un punt i a part, que no és el mateix que un punt i final. Contràriament al que et dirà un 90% de la societat, l’exigència no et farà més inabastable ni més llunyà pels teus. Ser exigent, ser selectiu i saber triar farà que els altres ja puguin saber, a les primeres de canvi, qui ets, què vols i com ho vols.

I tal seguretat no és sinònim de ser un egòlatra, és sinònim de saber que faràs el que realment vulguis fer i no el que els altres et vulguin imposar.

Potser sí que t’acabaràs menjant el món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s