Viure com un nen.

M’assento a la butaca. El concert està a punt de començar. Observo què hi ha al meu voltant, em fixo en la gent que comença a entrar al teatre. Parelles joves, matrimonis amb nens petits, adolescents que amb prou feines passen dels divuit anys.

Entre les corredisses i les cues de gent que es comencen a formar a les portes de la sala, fixo la meva mirada en una persona que va amb cadira de rodes ajudat per el que intueixo que és el seu pare. M’adono que van d’un cantó a l’altre intentant buscar un lloc apte per a persones discapacitades. No el troben i acaben situant-se al final del passadís.

Als seients de la meva dreta s’hi assenten tres persones. Una mare amb els seus fills, dos nens d’uns quatre i sis anys. Ella els posa un coixí a sobre de la butaca perquè no es perdin cap moment i puguin veure-ho tot. El petit em fa aquella mirada que es fa quan al costat hi tens una desconeguda. Inquieta, viva, curiosa.

Em pregunto si a ell no se li fa estrany anar a un concert d’un grup que ni tan sols coneix. Però una vegada més, m’equivoco. Les cançons es van succeint una darrere l’altra i m’és inevitable girar la meva mirada cap a ell. Està concentradíssim, es mira l’escenari amb una delicadesa infinita i aplaudeix quan ho ha de fer. Sense perdre ni un detall.

De tant en tant, em mira i es deu pensar que al costat hi té una boja perquè canto apassionadament, sense aturar-me en què deuen pensar els altres de mi. La veritat, poc m’importa. Viure intensament ja és això. Oblidar-te del que passa al teu voltant. Jugar el teu propi partit, estant completament segur que el que fas, t’equivoquis o no, ho sents. És la teva decisió, i vas a mort amb ella.

Em començo a adonar que ell, aquest infant petit, comença a imitar tots els meus gestos. I espontàniament, em poso a riure. És increïble com algú tan petit pot arribar a posar les coses al seu lloc. A fer-te adonar que tots hauríem de conservar aquesta aura de màgia que teníem quan érem petits. On no hi havia problemes, ni preocupacions, ni mal de caps. On fèiem el que realment sentíem. On no ens havíem de preguntar si érem feliços.

I quan marxa, pronuncia dues paraules:

–       Adéu, maca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s