Silencis esfereïdors.

Hi ha molts tipus de silencis. N’hi ha de dolorosos, que fan mal fins tocar-te l’ànima, que no voldries tornar a reviure. Se solen produir en casos de mort o de malaltia. N’hi ha de quotidians. Com quan passeges per la ciutat, ja és entrada la nit i l’únic que sents són els teus talons com repiquen, una vegada rere l’altre, al terra. A alguns els fa por aquest moment, aquest silenci.

Hi veuen un sentiment ple de soledat i a mi em meravella aquest so. Perquè sí, jo en dic so. Un so tan característic que ara ja no sabria viure sense ell. O quan camines per la plaça i l’únic so és el d’aquell noi que per guanyar-se les garrofes toca un instrument. Esperant un bri de sort.

Fa unes setmanes vaig haver d’anar a un enterrament. Ja se sap que tots preferiríem estalviar-nos aquest tràngol, perquè sí, és un tràngol. Un mal moment. I és tan difícil de passar per els familiars que lamenten una pèrdua com per els que els estimem. Perquè no te n’adones de com de dura és la vida fins que no ets allà, fins que no mires la cara de les persones que t’envolten. Llàgrimes a vessar, cares desencaixades i ulleres de sol per tapar la tristesa.

No era un enterrament tradicional. Era la primera vegada que assistia a un enterrament que es feia des del propi tanatori. I us puc assegurar que difícilment m’ho podré treure del cap. Les coses, per ser diferents, em captiven, m’arriben i em fan pensar que la vida també pot ser preciosa. Amb mil punyalades i mil proves de foc però també meravellosa. Encisadora.

La sala on es va oferir l’acte recordant la seva pèrdua era ampli i em va cridar especialment l’atenció les dues finestres que hi havia a cada cantó que permetien que hi entrés el sol. No era un lloc fúnebre, trist i negre com les esglésies on sembla que el sol mai pugui sortir. I mai millor dit.

No va ser una missa com les de sempre. No va ser un acte religiós, va ser un acte d’amor. Un acte d’amor a la vida, a l’esperança, a la fe. I sí, vaig plorar. I vaig donar les gràcies perquè hi ha mil maneres de demostrar l’amor i de recordar els que ja no hi són. I totes poden emocionar. Estem tan decidits en conservar el que és tradicional que a vegades també va bé fugir d’això.

Regnava el silenci i tot era pau. Hi havia llàgrimes, sí, a vessar. Però va ser tan preciós, tan íntim, tan sentit que tardaré anys en oblidar-ho.

Recordaré aquest dia durant molt de temps. En realitat, a tots ens agradaria que ens recordessin això. Celebrant la vida, recordant aquell somriure etern. I donant les gràcies per els moments viscuts. En el fons, som uns afortunats perquè tenim la certesa que ells ens acompanyaran sempre. Fins i tot quan ens sentim els més dèbils del món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s