Acceptar ser el segon plat.

Què passa quan estem completament segurs de que som una gustosa porció d’un pastís de xocolata i de cop ens convertim en un segon plat? En realitat, tots preferim ser el primer plat. Aquest que entra per la vista, que crida l’atenció. M’agrada pensar, i així hauríem de sentir-nos tot, que no som el postre de ningú i menys el segon plat. En tot cas, un aperitiu. Gustós i, sobretot, molt espontani. Que apareix per sorpresa i et canvia tots els esquemes. I quan l’has tastat, et fa venir més gana. Ganes de menjar-te el món.

Hi ha persones que no se n’adonen, o ho fan veure, que són la segona opció. Aquell segon plat per el que tothom hi té poca consideració. L’última cosa de la llista a tenir en compte. Per exemple, hi ha persones que mantenen una relació de parella per no estar sols. Per no passar-se els dies i les nits tancats a casa, amargant-se per por a acabar sols. Obliden que el fet de no tenir parella no és sinònim de sentir-se sol, ni molt menys. Pots compartir la teva vida amb una persona i sentir-te completament sola, buida. Sentir-te que el món que tens al davant no és el que vols.

Són aquestes les persones que han d’estar permanent envoltades d’algú i que la seva autoestima és tan minvada, que estimen més als altres que a ells mateixos. Dissimulen perquè no es noti que darrere d’aquest escut, hi ha una realitat amagada. Sovint es comporten així perquè el seu gran amor, el verdader, el van perdre i ara es conformen amb senzillament, estar.

No es queixen del que tenen perquè saben perfectament que no poden donar les culpes a ningú de la seva infelicitat. És un fet completament conscient, sense cap pressió ni obligació. Conscientment i per conveniència, decideixen ser la segona opció. I no volen adonar-se que no encapçalen la llista de les persones imprescindibles, de les que ens hem d’envoltar. En el fons, no s’estimen prou per obrir la porta i veure que a davant hi tenen tot un món per descobrir.

En l’amistat, també és fàcil que tots en algun moment hàgim acceptat ser els abandonats, els que només els volen per portar el cotxe. O aquella amiga que et truca quan el seu grup de companys de la universitat ha acabat declinant sortir aquella nit i ha pensat en tu com a última opció. O aquella amiga, que al tenir parella, desapareix completament del mapa i passa a viure una altre vida on sembla que tu no hi siguis. A la llarga, aquesta parella se’n va i tu com una tonta tornes a ser la seva amiga, li aguantes les llàgrimes i fas veure que tot torna a ser igual. Com quan teníeu cinc anys i els problemes que us explicàveu de pupitre a pupitre semblaven la fi del món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s