La influència dels pares.

Cadascú de nosaltres es relaciona amb els nostres pares d’una manera diferent. Uns hi tenen una relació cordial, sense explicar-se secrets ni grans confessions però saben que, en tot moment, els tindran al seu costat. Fins i tot, quan no s’ho mereixin. Altres intenten mantenir-hi la mínima relació possible perquè no comparteixen ni filosofia ni ideals. Potser perquè mai s’hi han entès i tampoc han procurat canviar-ho. El conformisme de la por. Passaran els anys i s’adonaran, quan ells ja no hi siguin, de que no els van gaudir prou.

Independentment de la relació que tinguem amb ells, els pares tenen una influència molt important envers els fills. Ja sigui en unes idees, en una manera de veure la vida, o en la nostra filosofia. Tots som alguna cosa d’ells, en formem part. Serà més bona o més dolenta però gràcies a ells som qui som. Més oberts, més esquerps, més comunicatius o menys. Tots som persones. Vivim, sentim i estimem encara que uns més que altres.

Segurament, molts de nosaltres no entenem algunes de les seves posicions i opinions i saltem a la primera de canvi. Ens ofusquem, sobretot quan som més joves, cridem i manifestem la nostra indignació per el que creiem que és injust. Actuem així perquè ens manca la capacitat d’empatia, perquè el més senzill  és culpar als altres i lliurar-nos d’equivocar-nos.

En realitat, l’únic que ens convé és comptar fins a deu i posar-nos al seu lloc. Saber que des de l’altra cantó tot es veu molt diferent i que la por a perdre’ns els paralitza, els fa estar en alerta constantment. I fa que et truquin a les quatre de la matinada per saber on ets i, molt important, amb qui estàs.

Arribes a casa i t’indignes de que encara et truquin al mòbil un dissabte a la nit quan ja no tens divuit anys però en el fons, t’encanta que ho facin. Perquè tal preocupació és signe de que ets important per algú, de que algú faria el que fos per la teva felicitat. I això és una de les coses més difícils de trobar.. Difícilment es pot trobar en algú que no demani res a canvi, que actuï de forma altruista, només per amor. Entregant-se amb l’ànima.

I és que a mi, en això, m’ha tocat la loteria. I no és poca cosa. És una de les millors coses que us poden passar mai. Tenir un entorn favorable. Arribar a casa i no trobar-hi un pis, trobar-hi una llar. Saber que hi ha algú que està esperant que arribis i li expliquis la discussió que has tingut amb la parella o el trànsit que t’has trobat al sortir de la feina. Els expliquis el que sigui, per insignificant que a tu et sembli, ells t’escoltaran, et faran gran. Et comprendran, i et diran el que pensen, sabent que no hi estaràs d’acord però que a la llarga, serà una ajuda per tu.

No viuré prou anys per agrair-los tant d’amor, tant de suport i sobretot, tot el que m’han ensenyat que això sí, em durarà per sempre. Tothom diu que no saps el que t’estimen els teus pares fins que no ets mare o pare i segurament és veritat, però estic convençuda que amb ningú tindré ni la connexió, ni la química, ni l’amor que tinc amb ells. Ni que visqués mil anys.

Res marca tant com una família que us recolzi, us estimi i us faci créixer amb una personalitat marcada. Sabent que allà on aneu, deixareu petjada. Cada vegada que he de prendre una decisió, ho comparteixo amb ells. I si no ho faig, penso: ‘I com ho farien ells?’. I, llavors, tinc la seguretat de que l’encertaré.

Un pensament sobre “La influència dels pares.

  1. Gran… Tendre… Cert… Tot i que, amb subtils diferències, m’encanta saber que a ambdues ens ha tocat la loteria. Un petó :*

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s