La recompensa que mai va arribar.

Avui se sentia especialment guapa. Es mirava al mirall mentre comprovava com el seu cos prenia una altra forma. S’observava, i sentia com si fos una altra persona. Com si tanta plenitud no anés amb ella, com si ho visqués des de fora, en tercera persona. Sempre s’havia vist com una normal, gens estrident.

Apassionada de l’esport i especialment del patinatge, fins i tot va arribar a competir però les necessitats econòmiques que estava passant la seva família, va provocar que deixés la competició i es posés a treballar, amb només quinze anys.

Era una treballadora incansable i feia més hores que un rellotge. Aquells anys li van passar molt ràpid, com si la vida fos una pel·lícula. En un obrir i tancar d’ulls. Mai es va permetre el luxe de queixar-se perquè no volia veure com els seus germans els faltava un plat a taula però ara que aquesta etapa ja estava superada, li hagués agradat tenir una recompensa.

Que li haguessin agraït d’alguna manera. Calia molt poca, només un petit detall, un gest que la fes tocar el cel amb les mans i saber que el que va fer no va ser només un acte de generositat. També va ser d’amor i que aquest amor era recíproc. Que ells també ho haguessin fet per ella, si fos el cas.

La relació amb la seva mare sempre va ser un pèl contradictòria. Era indomable, d’aquelles dones que viuen per els altres i no se’n cansava mai. De fet, pensava que era el que li tocava i que no tenia elecció. Que la vida era així. Segurament, era una teoria molt d’acord amb la seva època, on tot venia rodat i t’havies de conformar amb el que venia a sobre.

Potser per això, mai va poder entendre la relació entre els seus pares. El seu pare era un home dur, d’aquells que semblava que no podien plorar mai, de fet ell mai li havia vist fer tal cosa. Una infància dura, amb episodis de violència inclosos, el va fer implacable i ja se sap que en aquestes coses, paguen justos per pecadors.

Destinat a portar la contrària constantment als que no pensaven com ell, es va enfrontar més d’una vegada amb la seva filla. Potser perquè ella, ara, ja no es callava res i estava tan segura de sí mateixa que no tenia por a les interpretacions que es podien fer de les seves opinions. Mai es va entendre amb el seu pare però era cert que ara que el faria avi, tots dos s’havien entendrit una mica.

No li confessaria grans secrets perquè ell no ho podria entendre –l’empatia mai va ser el seu fort- però era el seu pare, i només per això, el seu amor era incondicional. Un amor que no entén de raons, i que neix per instint. Que és etern, fins la mort, o fins i tot molt més enllà. Segurament, ara s’entenien molt més perquè ja no convivien junts.

Potser, ara que estava a punt d’embrancar-se en el viatge més important de la seva vida, acabaria entenent que tot el que fan els pares, ho fan per amor. Agradi més o menys, però els petits gestos acaben tenint un sentit. Encara que sovint sigui més tard que d’hora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s