Per els que viuen l’ara, l’avui. Aquest instant precís.

1 de juny. El pis està buit, silenciós, només hi sóc jo i és com si aquesta llar estigués com jo. Abatuda. Cansada. Farta. Sento que en qualsevol moment les parets em cauran a sobre. Potser sí que la Laura tindrà raó i tot això m’està superant. En qualsevol moment, ella tocarà el timbre i em dirà: ‘Encara tens la nevera buida? No has anat a comprar res? Vols morir de gana i quedar com aquests pals d’escombra de la televisió o què, tanoca?’. És tant pesada. I tant imprescindible.

El rellotge de peu que em va regalar el meu avi marca les tres de la tarda i ara mateix l’únic que desitjaria és que hagués passat l’estiu. Dies i nits avorrida a casa, sense saber què fer, plorant-te a tu, que no et mereixes ni que et pensi.

Tinc una feina que no m’agrada, no em fa despertar plena d’il·lusió, no em motiva i que amb prou feines em serveix per pagar el lloguer del pis. El meu cap és un dèspota. La meva companya de despatx, la Clàudia, sempre diu que no veu més enllà del seu front. És d’aquests que només pensen en la visió empresarial, plena d’interessos i mancada d’humanitat. I no s’acaba aquí la cosa.

La meva mare em truca cada dia, cada cinc minuts, i la seva insistència ha anat a més des de que li vaig explicar que l’Andreu té una història –per dir-ho suaument- amb la veïna del tercer. Li vaig dir que estaven flirtejant i que jo l’havia fet fora de casa quan en realitat el que em va indignar va ser arribar a casa un dissabte a la nit després d’haver sopat amb les amigues de tota la vida i escoltar a la bústia de veu el missatge que li havia deixat la Mònica, la rossa cridanera que el té tan distret.

Encara recordo les seves mil i una excuses però de poc li van servir. Sembla mentida que després de set anys encara no s’hagi adonat que quan prenc una decisió, vaig a mort amb ella. Em beneficiï o no.

L’adoro, a la mama, però cal que m’estigui tan a sobre? No s’adona que es fa pesada? I el pare no s’hi fica. Diu que no es vol posicionar a cap cantó. Sempre ha fet igual, deixant que nosaltres ens barallem. Potser perquè aquesta és l’única manera de que ell no acabi rebent, de que no li donem una mica de culpa.

És la meva vida, els meus problemes, i no m’agrada que afecti a terceres persones. L’únic que voldria ara és amagar-me sota el coixí i despertar per exemple, d’aquí cinc anys. A vegades m’agradaria veure’m per un forat d’aquí uns anys. Veure’m des de la distància. Però després m’adono que no ho vull ni saber. Si sabéssim del cert el futur, quina gràcia tindria seguir vivint? L’encant es desfaria.

En el fons, el meu cor em diu que no vull quedar-me atrapada a casa, com si qualsevol dia d’aquests s’acabés el món. Vull viure, només això. Sentir-me viva un altre cop i això ho he de fer sola.

Fa uns dies vaig estar pensant en fer unes vacances diferents aquest estiu. Canviar les prioritats, els hàbits, les experiències. Sempre he volgut fer una cosa així però mai m’hi he atrevit. Perquè sí, per mi això és una nova aventura, diferent. Totalment contrària a com han sigut els meus estius fins avui. Rutinaris, quotidians.

Sis hores més tard, estic plantada a l’aeroport de Girona mirant els panells on mostren els pròxims vols. És tan enorme i satisfactòria la sensació que tinc dins meu ara mateix que seria capaç d’agafar un avió i plantar-me a la Índia. Aquesta sensació de no deure res a ningú, de ser lliure. De viure només per tu mateix.

M’he de decidir o la noia del mostrador acabarà per assassinar-me amb la mirada. Sí, ho tinc decidit. Roma. Vol d’anada, sense data de tornada.

Són les dotze de la nit i aquesta nit em sembla que me la passaré fent un intent de dormir a l’aeroport de Fiumicino. Per primera vegada a la meva vida, amb 27 anys, tinc por. Estic sola, no conec a ningú i amb prou feines em defenso amb l’idioma. Però, per dins, sento com una adrenalina. Encara em costa creure que aquesta bogeria l’hagi fet jo. Amb lo poruga que sóc.

Agafo un bus a les vuit del matí que em porta fins l’hotel. Un hotel que no tinc ni idea de com serà però com més senzill sigui, millor. Vull les necessitats bàsiques, les imprescindibles, no necessito res més. I així és. L’he encertada de ple. L’hotel no és nou però sí que és molt acollidor. La meva habitació és la 130 i és perfecta per una noia sola. Aparto les cortines i el sol m’il·lumina de ple. Agafo la roba de bany i me’n vaig a la piscina.

Veig una noia de més o menys la meva edat que està nedant com si fos la Gemma Mengual. A tota velocitat, d’un cantó a l’altre, sense aturar-se. Al acabar, surt de la piscina, em saluda i s’estira a la tumbona del costat. L’observo i m’adono que s’expressa movent molt els braços. Sembla una persona molt expressiva, molt oberta. El meu oposat.

Fins que li miro els ulls i començo a entendre-ho tot. Els seus ulls són petits i no em miren a mi. Miren a un punt fix, a punt que no puc desxifrar. Sóc tan ridícula que ella se n’adona, fa un somriure d’orella a orella i em diu:

–       Sí, ets la primera persona que ho ha encertat a la primera. No et veig. No sé com ets. No sé de quin color són els teus ulls, no sé si ets rossa o morena i tampoc sé com vas vestida. Però, vaja, això no és gaire important, no? No em traurà la son. Estic tan acostumada a que sempre em preguntin si realment no puc veure res que com que tu no ho has fet, aquesta nit et convido a sopar. Véns, no?

Amb prou feines vaig poder pronunciar tres paraules.

–       Sí, suposo. Gràcies.

Ella em va agafar de la mà i em va abraçar. Durant tot el dia, ella mostrava afecte cap a mi fent servir el tacte. M’agafava del braç o m’abraçava al mig del carrer. Segurament, feia servir el tacte per sentir-se més segura. Es diuen tantes coses amb aquests petits gestos, tantes, que ni mil paraules ho poden substituir. Potser tots hauríem de fer-nos sentir més propers. D’aquesta manera, potser els problemes serien menys problemes, menys greus del que ens pensem.

I en aquest moment, no vaig pensar en com de trista seria la meva vida si fos cega. Vaig pensar en què els meus problemes eren totalment insignificants al costat dels seus però, per contra, ella no semblava una persona afeblida, ni trista. Semblava plena de vitalitat, com si la vida fos un regal. I jo acabava de tenir la intuïció que aquell viatge ple de sorpreses acabaria sent la meva gran sort.

Curiosament, en aquestes més de vint-i-quatre hores que sóc fora de casa, ni tan sols t’he pensat, Andreu. Serà per alguna cosa, no?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s