Per els que viuen l’ara, l’avui. Aquest instant precís.

1 de juny. El pis està buit, silenciós, només hi sóc jo i és com si aquesta llar estigués com jo. Abatuda. Cansada. Farta. Sento que en qualsevol moment les parets em cauran a sobre. Potser sí que la Laura tindrà raó i tot això m’està superant. En qualsevol moment, ella tocarà el timbre i em dirà: ‘Encara tens la nevera buida? No has anat a comprar res? Vols morir de gana i quedar com aquests pals d’escombra de la televisió o què, tanoca?’. És tant pesada. I tant imprescindible. Continua llegint