Deixar volar.

Ja sé què em diràs. Que ja els hi toca. Que una mare també ha d’aprendre a deixar anar els fills, a veure’ls feliços i a ajudar-los a que facin el seu propi camí. A deixar-los volar, sols.

El petit, en Pol ja fa temps que comparteix les seves estones, la seva vida, amb la Carla. Van començar tan joves que mai hagués posat les mans al foc que arribarien tan lluny. Es miren l’un a l’altre com ho fèiem en Miquel i jo fa més de trenta anys. Veig tanta complicitat que la meva ànima, el meu cor, plora d’autèntica i de radiant felicitat.

El gran, ja fa més de tres anys que va marxar de casa i potser perquè sempre es va espavilar més i va superar totes les dificultats, amb relativa facilitat, que es va anar trobant, va ser menys dur per nosaltres. En Xevi mai ha sigut gaire enraonador. Em costava molt treure-li les paraules però sempre que tenia un problema, em buscava. Allà on fos, sense mostrar-se orgullós, només tal com era.

En Pol sempre ha sigut més tímid, més callat. Pot tenir un problema i fer tot el possible perquè jo no me n’assabenti. La seva presa de decisions les ha cuidat durant molt més temps. Li dóna tantes voltes a les coses que, a vegades, en broma li dic que la seva ment funciona com una dona. Aquest cap tan prodigiós, tanta capacitat de raonar, tanta intel·ligència.

Abans d’ahir, mentre sopàvem tots tres a la cuina de casa, en Pol ens va dir que s’estaven pensant d’anar a viure junts. Vaig sentir com si per un moment tot s’aturés, a l’espera d’esdeveniments. El meu Miquel va somriure i em va mirar, esperant la meva reacció. Com si ja patís per mi. I jo només volia saber una cosa:

–       T’ho has pensat bé? Ja n’estàs segur?

–       Mama, ja saps que em rumio molt les coses i m’estimo la Carla molt més del que puc reconèixer. Mai he estat tan segur de res com d’això. I no et preocupis, cada dia em tindràs a dinar!

Vaig somriure i el sopar va continuar amb total tranquil·litat, com si no hagués passat res. Però sí que havia passat, sí per mi. La vida està plena d’etapes de canvis i els meus petits homes tenen tot el dret a fer la seva vida però ara sento com si una part de mi se n’anés, com si encara hagués de cicatritzar.

Eren quasi les dotze de la nit quan en Miquel va venir a dormir. L’últim que tenia ganes era de treure el tema perquè sabia que acabaríem discutint. Però ell, com sempre, adorava burxar-me.

–       Sé que hi estàs donant voltes. A mi també em sap greu que marxi i pateixo pel seu futur, sento incertesa. És tan jove… Però és llei de vida, reina. Ara li toca això, és el seu camí. O oblides que tu vas marxar de casa als vint anys? A més, has de pensar que ara tu i jo tindrem l’oportunitat de viure una segona joventut.

I ho va dir amb aquella cara que només sap fer ell i que em diu tantes coses. Una mirada curiosa, plena de seducció, com quan va saber conquistar-me quan només teníem disset anys.

El vaig mirar i em va embadalir la seva capacitat per fer-me esclatar de riure i veure quan necessito que algú m’abraci, em faci pessigolles i vegi en mi el que no veu ningú més. Això és el que vull per els meus fills. Que visquin, que s’enamorin, que caiguin, que es puguin aixecar fent el cor fort i sobretot, que siguin feliços. No demano tant, oi?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s