A la deriva.

Avui, abans de que el Barça jugués el seu partit a Anoeta contra la Reial Societat, hi havia un empat a la classificació. Barça, Reial Madrid i Atlètic de Madrid no es podien despistar ni un sol partit si no volien despenjar-se de la Lliga. El Reial Madrid havia guanyat contra l’Elx jugant a mig gas i sense el seu màxim golejador, Cristiano Ronaldo. I al Barça li tocava fer els deures, sumar els tres punts i tornar cap a casa amb la tranquil·litat d’haver fet el que li tocava. Contràriament, la sensació és que han tirat la Lliga. Tan de bo només fos una sensació.

El Barça venia amb autoestima i molta fe després del partit jugat al Etihad Stadium contra el Manchester City que va guanyar 0-2 amb gols de Messi i Alves. Una victòria que l’apropa més als quarts de final de la Champions però que no deixa unes sensacions pròpies d’un gran equip, d’un equip com el Barça, d’un equip gran.

Després del partit, els mitjans de comunicació elogiaven l’equip per haver superat, aparentment sense problemes, a un Manchester City del que s’esperava molt més. Deu ser que jo vaig veure un altre partit perquè en cap moment em va semblar que els jugadors del Barça em convencessin de que realment volen i poden arribar al tram decisiu de la temporada en condicions de lluitar per tots els títols.

Fins i tot, en algun moment, semblava com si ja s’haguessin rendit. No semblaven gaire preocupats per ampliar el marcador i tornar a Barcelona amb la satisfacció de la feina ben feta. El contrari, en alguns moments passejaven i tot. D’això jo en dic, rendició. O autocomplaença.

Avui, el Barça ha perdut per 1-3 davant la Reial Societat. Sí, la Reial Societat. Un equip que no ha desplegat un futbol espectacular però sí que, a diferència del Barça, hi ha posat més pebrots. Ha volgut guanyar i ho ha aconseguit. El Barça semblava vençut, com si ja no tingués forces per remuntar. Com si res pogués canviar aquesta situació, com si ja els hi anés bé.

Per no parlar dels canvis no realitzats per l’entrenador Tata Martino, que al descans l’han expulsat i ha hagut de veure tota la segona part des de la llotja. L’equip ja anava a la deriva, perdien per 3-1, semblava que fins i tot la Reial Societat se sentia còmode sobre el terreny de joc i ningú, cap tècnic, cap ajudant, ningú, ha pensat que calia remoure l’equip i fer algun canvi.

A vegades, quan veig aquestes coses és com si m’hagin canviat el Barça, com si en parlin d’un altre equip. Com si hagin passat molts anys des de que un tal Pep Guardiola meravellava al món, dins i fora del camp. Ens representava, al camp i als despatxos.

La sensació és que cada vegada hi ha menys excuses. Perquè tot és dissimulable fins que la pilota no entra. Quan arriba aquest moment, la pilota es fa més i més gran. Sobretot, quan la junta directiva està més preocupada per gastar-se sis-cents milions d’euros en un nou estadi que per revolucionar l’equip.

Alguns jugadors haurien de demostrar que tenen el que s’ha de tenir per jugar al FC Barcelona i deixar de voler donar-nos lliçons de barcelonisme. Que realment es fixin en grans figures com Xavi Hernández o Carles Puyol, que miren més per l’escut que per la cartera. Que tapin boques, sí, però al camp.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s